El 16 de febrer del 2022 va ser, per a nosaltres, un dimecres que es va ajuntar amb un dimarts. Un dimarts en què ja vam plorar de bon matí, a la roda de premsa d’Alcarràs a la Berlinale, on l’Albert i en Jordi (en Roger i en Quimet a Alcarràs) van reivindicar que ells són pagesos. El dia va continuar amb la celebració d’una estrena molt càlida, malgrat el 50% d’aforament, i va acabar amb un sopar amb l’equip, institucions, venedors i compradors. Se’m va acostar la Mar Medir, perquè de cop ens va veure a tots nerviosos, em va agafar de les mans, se’m va emportar a un racó tranquil, em va mirar als ulls i em va dir: “Ari! Què està passant?”. I jo, supercatatònica, li vaig dir: “No ho sé, Mar, no ho sé… Però em sembla que ens hem de quedar”.
Aleshores vam canviar els vols (cosa que, com tota Catalunya sap, no vam fer superbé) i vam acudir a la gala, on cada cop hi havia menys ossos sobre la taula. Quan ja en quedaven només dos i van dir “The Grand Jury Prize is for The Novelist’s Film”, la Carla es va girar i ens va mirar a tots amb una cara que, malgrat la FPP2, parlava per si sola. En Tono (positiu de mena) va decidir que segur que s’havien equivocat de pel·lícula quan ens van dir que ens quedéssim, i que aquell os per res del món era per a nosaltres. Del crit que jo vaig fer, els acomodadors van venir a renyar-me, i la Mar es va posar a plorar des de casa seva.
Molts de vosaltres ens heu escrit i trucat emocionats dient-nos que també heu cridat i plorat, que també us heu emocionat. A tots vosaltres només dir-vos que ja ho sabeu, però que a vegades cal repetir les coses: aquest premi també és vostre! És de tots aquells productors independents que confien i aposten pel nou talent, que intenten tirar endavant petites i grans produccions des d’aquí, que arrisquen amb històries que, mentre les pitchegen, pensen: “això no m’ho comprarà ningú”, que no tenen por de fer cinema compromès políticament, que surten a fora a buscar coproductors i agents de vendes perquè no pensen que “això d’aquí” no interessi a ningú.
Els productors independents ja sabíem que estàvem fent les coses bé i que aquest era el camí. Aquest premi només ve a reconfirmar-ho. Com també ve a reconfirmar que el públic vol sentir-se representat a la pantalla, escoltar la seva llengua en l’audiovisual, compartir amb el món qui és i d’on ve i sentir que això li importa al món.
Alcarràs ja és història del nostre cinema i del Cinema en majúscules. Ara, a seguir empenyent perquè aquesta pel·lícula no es percebi com un miracle, sinó que assenti un precedent per al futur del nostre cinema.
