Fa poc més d’una setmana es van celebrar els premis Oscar a Hollywood, Los Angeles. Tots els que ens dediquem a això de fer pel·lícules hem somiat alguna vegada que altra en arribar fins al que molts consideren la meca del cinema. Doncs des d’Arcadia vam tenir la sort i el privilegi de viure-ho i gaudir-ho amb la nominació a la millor pel·lícula d’animació per Robot Dreams. I de fer-ho rodejats de part de l’equip que va fer maletes i kilòmetres per viure intensament aquells dies quasi com la família que hem acabat construint en un projecte que ha costat més de cinc anys portar a terme.
Potser encara és aviat per treure’n conclusions de què suposa això “d’anar als Oscars” (potser també necessitem un temps per processar-ho), però no és aviat per compartir amb els socis algunes reflexions o curiositats.
Òbviament som indústries que estan molt lluny en certs aspectes, però potser no tant en altres. I tot i que hi ha certes coses que no cal que importem, d’altres crec que sí que ens les hauríem d’aplicar a la nostra, d’indústria. Per exemple, el tracte al nominat. Hem passat entre febrer i març bastants dies a LA i les activitats organitzades per l’Acadèmia, especialment el dinar de nominats, fa bandera d’un tracte democràtic a tots i cada un dels candidats. Tots hem tingut el nostre moment d’or i hem pogut parlar, conèixer i compartir experiències amb altres nominats de la categoria que fos. I què dir de la passió amb què viuen la nit dels Oscars al Dolby Theatre. Sigui un llarg documental o el premi a Emma Stone, tot el teatre sencer s’aixeca, celebra, crida i aplaudeix. Quin luxe veure com viuen la nit del cinema en una gala que és un rellotge suís on tot funciona. Està clar que els seus recursos són immensament més grans que els nostres, però fixeu-vos que el tracte democràtic als nominats o la passió són coses que no es mesuren amb la balança monetària.
Hem tornat sense premi, això és cert. Però l’experiència viscuda i el camí fins a arribar aquí han valgut tant o més que un Oscar. No tornem amb la sensació de pèrdua o derrota (prou ja de parlar de guanyadors i perdedors als premis i les gales).
El que ens ha passat a nosaltres i desitgem que passi a més companys en el futur demostra que el talent i les bones històries no tenen fronteres (ni idioma). Robot Dreams és l’exemple de com una pel·lícula en 2D, sense diàlegs, feta a casa nostra per artistes que en la seva immensa majoria no han trepitjat Manhattan, s’ha guanyat el cor dels i les acadèmiques americanes. Això ens ha de donar esperança, ens hem de creure que si fem bones pel·lícules (i òbviament sabem com moure-les internacionalment en un bon circuit de festivals que reforci la venda internacional), tenim talent i creativitat suficients per arribar de Poblenou fins a Hollywood.
