Al contrari que la música i les arts plàstiques, el cinema i la cultura cinematogràfica encara no han entrat als currículums escolars del sistema educatiu català d’una manera directa. Mentre el sector audiovisual treballa amb el Departament d’Educació per abordar aquesta mancança, ProFicció va organitzar durant el Festival de Sitges la taula rodona ‘Més enllà de la pantalla: integrant l’educació en la imatge en els currículums escolars’. Durant la sessió es van presentar els esforços que han fet Portugal i Regne Unit perquè l’audiovisual entri a les aules. Els dos casos pràctics van resultar inspiradors, però també van fer palès que encara hi ha molt camí per recórrer en l’àmbit europeu. La sessió va estar moderada per Raquel Marques (Drac Màgic).
“Si anglès, matemàtiques i història s’estudien a les escoles de forma apropiada, per què no l’audiovisual?”, es va preguntar Elsa Mendes, coordinadora del Pla Nacional de Cinema de la Direcció General d’Educació de Portugal. Aquest programa va néixer fa una dècada fruit de la col·laboració entre els ministeris de Cultura i Educació, l’Instituto do Cinema e do Audiovisual i la Cinemateca Portuguesa-Film Museum. Ofereix sessions a les sales de cinema, una plataforma de streaming amb pel·lícules per als centres registrats, dossiers de pel·lícules i formació al professorat. Per posar a disposició de l’alumnat l’obra cinematogràfica, l’Estat portuguès ha adquirit llicències de més de vuitanta produccions audiovisuals tant nacionals com internacionals.
Aquest curs, ja formen part de la iniciativa 840 centres i durant els darrers dos anys s’ha generat mig milió d’espectadors escolars, entre alumnes i professorat.
Mendes va reconèixer que sovint les pel·lícules són recursos útils per abordar temàtiques com la ciutadania o el bullying, però l’aposta del PNC portuguès és focalitzar-se precisament en el cinema com a forma d’art, abordant aspectes com el guió, el moviment, els personatges, els temps narratius o els plans.
“Una condició per assolir un programa educatiu exitós és combinar els tres actors principals que hi intervenen: la indústria, l’educació i la cultura”, va afegir Mark Reid, cap de Programes Educatius al British Film Institute (BFI). “Cadascun d’aquests sectors tenen un interès particular”. No és fàcil que tots ells en surtin beneficiats alhora. Per exemple, la indústria es preocupa de les audiències i els treballadors. Per la seva banda, l’educació té com a objectiu preparar l’alumnat per a un ventall molt ampli d’habilitats i està interessada en els resultats curriculars. L’ocupabilitat és una prioritat.
Tal com va explicar Mark Reid, el Regne Unit compta amb quatre sistemes educatius diferents, i el menys exitós és l’anglès. “Res no ha canviat des del 1890”, va afirmar. “Tot va de llibres, de cultura i d’alfabetització”, va reblar. Segons Reid, la literatura porta molts anys d’avantatge a l’audiovisual, que només té 140 anys d’història.
L’altra cara de la moneda es troba a Irlanda del Nord. “Després de la guerra, el govern va invertir molts diners per a la pau i la construcció de la comunitat”. Entre aquestes inversions es trobava la creació d’infraestructures audiovisuals, que va atraure projectes audiovisuals i va requerir personal especialitzat. El 2004 van crear una matèria relacionada amb l’art de la imatge en moviment, que combinava aspectes del cinema i de les competències digitals.
Mark Reid va advocar també per ampliar la definició d’alfabetització amb què treballen les escoles, “de manera que deixa de ser només sobre la paraula i gira al voltant dels textos, que es poden escriure, però també poden ser imatges en moviment”. Finalment, va defensar la necessitat que l’art sigui important per als professors. En aquest sentit, promoure els seus hàbits culturals és una manera que el cinema arribi a les aules.
