Fa cinc anys em vaig embarcar a Mediacrest, una productora que va néixer en plena explosió de les plataformes com a testimonis de la revolució audiovisual més gran que es recorda. Des de llavors he llegit anàlisis aquí, als Estats Units i a mig planeta sobre què succeirà o què estava ja succeint. Des dels malastrucs “és el final de la tele” als de “les plataformes acabaran fent la tele de tota la vida”, una àmplia panòplia de possibilitats s’obria en els nostres inicis.
Promeses de revolució tecnològica, canvis de paradigma radicals, experiments per al públic que ens portaven a recordar allò d’”Escull la teva pròpia aventura”, el món al teu comandament… i aquesta setmana veig que Netflix “estrena” la mítica sèrie Médico de familia. No porto gaire temps en el món de l’audiovisual, vinc d’explicar històries des del periodisme, però com més aprenc d’aquesta vida meva actual, més confús em sento, menys intueixo per on van els trets o cap a on camina aquella petita pantalla en la qual veia a Mayra Gómez Kemp, a Ramón Trecet i, és clar, Emilio Aragón, i en què ara tinc tots els universos possibles.
Entre nyic-i-nyacs sobre què en serà, de la televisió, un es va adonant que la màgia d’aquest món no radica en estratègies ni endevinaments. Només és en un lloc: en les persones, en el talent d’unes ments capaces de portar-nos a llocs únics, a riure, a plorar, a emocionar-nos. Cada cop que veig treballar els equips creatius m’adono que estic en un lloc privilegiat i que, si apostem pel talent, totes les altres coses vindran donades, perquè és des de les persones com arribem a les altres persones que encenen la seva pantalla cercant una sola cosa: gaudir.
