Fa anys que la cinematografia en català viatja pel món agitant consciències, exportant marca de qualitat i impactant tant a festivals com a audiències internacionals. Destaquen els llargmetratges de ficció, amb icones com la Mar Coll, la Neus Ballús, el Carles Marquès-Marcet, l’Agusti Villaronga, l’Albert Serra, la Carla Simón i tants d’altres, però també segments específics com el documental creatiu, amb una petjada que perdura en el temps malgrat la manca d’inversió de les televisions estatals i autonòmiques que en frenen el seu potencial. En canvi l’èxit internacional de les sèries de qualitat en català s’ha limitat a súper èxits puntuals com Merlí o Polseres vermelles, que no han representat un model escalable a tenir en consideració.
Ara que ja hem constatat el potencial cultural i econòmic del cinema en català, el públic està veient sèries. Per tant, expulsar el format televisiu de l’equació seria una incongruència. Les sèries de qualitat generen cultura i cinefília en els nous públics, no són un enemic del cinema tradicional. Els cinemes estan en crisi des d’abans de la irrupció del model de plataformes. Estic convençut que la conquesta d’un nou ecosistema creatiu com el de les sèries no farà més que retroalimentar la defensa i l’amor pel cinema.
Encara tenim un llarg camí per endavant, però l’aposta de l’ICEC per la producció de sèries, acompanyada d’una ajuda econòmica important, ha estat un revulsiu valent que ha arribat un pèl tard, però a temps, impulsant les sèries amb força. Aquesta ajuda posiciona Catalunya al capdavant de la resta de potències audiovisuals de l’estat, no només blindant l’ús majoritari del català en les produccions, sinó donant força a les productores independents per no asseure’ns a la taula dels grans finançadors amb les butxaques buides, i amb poder per negociar la titularitat o per mantenir una quota de control creatiu envers les televisions, que acaba repercutint en més autonomia per a les creadores.
L’ICEC no està sol i compta amb la visió ambiciosa de la CCMA per fer apostes a llarg termini quan s’ho creuen de debò, juntament amb RTVE -especialment la seva vessant digital de Play- i la irrupció d’actors emergents a la cursa de les sèries com Filmin. Però és amb el paper de multinacionals com Netflix o Amazon on es demostra que les picabaralles electoralistes entorn de la llengua queden en segon terme si hi ha inversió per produir en català.
No penso que l’audiovisual català hagi de renunciar a les històries explicades en castellà, sempre que les creadores i productores així ho creguin pertinent o el context de la història ho exigeixi. El mur que hem d’enderrocar és el que ens impedeix fer-ho quan volem filmar en català i no podem. Ja no es tracta només d’un tema de discriminació positiva per protegir la llengua, sinó de representativitat envers la societat catalana, que és catalanoparlant i diversa.
Atès que a Madrid continua concentrant-se la major part de la indústria audiovisual, Catalunya ha de combinar la seva marca de qualitat, compromís i extravagància ja reconeguda, amb una inversió econòmica que la pugui sostenir també als canals i plataformes. Per fer-ho, aquesta aposta ha de perdurar perquè necessitarem uns pocs anys per veure’n els primers resultats, un lustre per a la seva consolidació i una dècada perquè les sèries en català esdevinguin imprescindibles.
