L’existència dels cineclubs des de la seua aparició als anys 60 ha evolucionat fins als nostres dies, i malauradament molts han desaparegut. Han passat dels cinefòrums i tertúlies per comentar un film de la Nouvelle Vague francesa, l’expressionisme alemany o el cine soviètic, pel·lícules quasi clandestines, a una activitat complementària de les sales comercials. Cap cineclub, en els seus orígens, va deixar de programar films com El cuirassat Potemkin d’Eisenstein, El gabinet del doctor Caligari de Robert Wiene o totes les pel·lícules franceses de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Claude Chabrol o Éric Rohmer.
El Cine Club Utiye és un cas paradigmàtic, creat l’any 1968 a Ontinyent per persones amb inquietuds cinèfiles i culturals en moments difícils políticament. Hem evolucionat, canviat i progressat per arribar al 2024 amb plena activitat, mantenint l’esperit de fer arribar un cine de qualitat i de difícil visionat a les sales de cinema, les quals estan dedicades principalment a productes comercials, d’entreteniment i títols “multinacionals”. Sabem que és una lluita desigual, d’alguna manera és el David contra el Goliat on el públic està molt induït per la publicitat de les superproduccions, a més a més de les plataformes que estan produint una transformació en el consum audiovisual.
Fins i tot aquesta gran diferència pressupostària s’ha vist palesa en els últims Premis Goya, on una sola pel·lícula ha acaparat quasi tots els guardons, merescudament, sí, però ha deixat fora pel·lícules que no poden competir econòmicament (caldria fer dos tipus de categories segons el pressupost?, ací ho deixe) i ja no pels premis, sinó per la visibilitat que els dona de cara a l’assistència del públic a veure-les en una possible reestrena en sales.
El nostre espai està per ajudar, des de la nostra humil capacitat, a donar visibilitat a pel·lícules més íntimes, sense produccions milionàries, amb l’ús de les diverses llengües de l’Estat espanyol, i especialment films en català. Amb aquest esperit convidem directores i directors, actors i tècnics de l’àmbit cinematogràfic a apropar-se al públic que està més interessat per veure un “altre” tipus de cinema i en la sala.
Fa poc em preguntaren: actualment té sentit l’existència del Cine Club Utiye? És clar que sí. No és el cineclub de 1968, el públic també ha canviat, però continua l’amor al cine, assistir a la sala i programar un cinema diferent, a més a més en una població mitjana de l’interior del País Valencià, com és Ontinyent, tot convertint l’Utiye en un referent, inclús per a públic d’altres poblacions i comarques veïnes de la Vall d’Albaida, per tal de poder veure títols tan significatius i no programats als cines comercials de la zona com, per exemple, Pa negre, Alcarràs, Lobster soup, Domingo Domingo, Black is Beltza, La imatge permanent, 20.000 especies de abejas, O Corno, Toscana, Creatura, El mestre que va prometre el mar…
