Acabo de llegir un article que qüestiona la qualitat de les sèries espanyoles estrenades aquest 2022. I m’ha sorprès, ja que les sèries viuen un moment d’apogeu. Mentrestant, estem intentant entendre per què el cinema ha perdut tant públic a sales, quan justament ha estat un any en què la qualitat del cinema espanyol sembla que ha arribat al cim.
Tinc la humil sensació que no es tracta tant d’on ho veus, sinó del què. La imatge cinematogràfica no és millor que la imatge vista des d’un ordinador, telèfon o Smart TV. Simplement és una experiència diferent i els continguts responen a codis diferents.
I per això crec que no hem d’intentar fer passar una cosa per una altra. Com amb les estrenes tècniques, per exemple, que permeten cobrir uns requisits legals per poder rebre la denominació d’obra cinematogràfica amb el que comporta d’accés a fons i compliment amb les obligacions de les televisions.
Tant de bo la nova llei, encara que sigui més que imperfecta, ens permeti conviure sense forçar els formats. És una cosa que ens perjudica a tots. Productors, distribuïdors, exhibidors i espectadors. Genera un soroll audiovisual que, en lloc d’oferir diversitat, congestiona les sales i reforça la sensació de per què anar al cinema si després tenim la pel·lícula a les plataformes.
Hem de ser més coherents sobre l’oferta i els continguts més enllà de la qualitat. I més en un moment en què hi ha una homogeneïtat entre els equips tècnics que treballen tant per a cinema com per a plataformes.
El cinema pot donar projecció a una pel·lícula i una certa notorietat. L’espai privilegiat del cinema permet la trobada entre un autor i el seu públic. Però tampoc podem negar la capacitat de les plataformes per arribar a llocs on aquestes mateixes pel·lícules mai no es podran veure, a més de crear un star system que creua fronteres a un nivell d’impacte i una velocitat increïbles.
La qüestió és més si com a espectadora vas al cinema amb les mateixes expectatives que quan busques en un catàleg d’una OTT. I jo diria que no. Tinc exigències i criteris en tots dos casos, però no són els mateixos. Hem de ser conscients que avui dia anar al cinema no és triar una pel·lícula a la cartellera, sinó triar anar a una sala en lloc de veure una pel·lícula a casa, una sèrie, un canal de Youtube, el teu TL de TikTok, unes càpsules a Blackpills…
Hold my beer!
Escolto els meus companys i, malgrat un cert pessimisme, ens repetim el mantra que res no reemplaçarà mai l’emoció que sorgeix en veure una pel·lícula en una sala. I encara que sigui cert, només seguirem anant al cinema si hi ha alguna cosa molt atractiva que ens mogui. Diversa i atractiva.
