En aquest primer editorial del 2024, expresso el meu agraïment, juntament amb el Buven i la família Nanouk, pel premi als millors productors de ProDocs, gràcies!
Les festes nadalenques acostumen a ser els únics moments de l’any en què em permeto mirar enrere, i he recordat la meva primera feina als 14 anys com a figurant en un videoclip de Camela dirigit pel J.A. Bayona. Des de llavors he estat vinculat al cinema d’una o altra manera, i ara fa gairebé una dècada que vaig començar a treballar com a productor: pensar i detectar quines històries val la pena explicar, analitzar el mercat, llegir, escriure, connectar persones i crear equips, engrescar i intentar cuidar la gent, suportar egos ferits, equivocar-me i experimentar, tot intentant no perdre diners. En definitiva, accionar els botons perquè les coses passin.
No és necessari (o potser sí) subratllar el sacrifici profund que implica ser productor (en els anys que dura un projecte som els primers a obrir la parada i els últims a recollir), però aquest any ha estat particularment intens per a mi, amb projectes meravellosos, però també ple d’aprenentatges i de riscos, tant emocionals com econòmics, que a vegades m’han fet oblidar el veritable sentit de la professió.
Després de recollir els fruits de l’exitosa lluita feminista a la indústria del cinema, és crucial continuar amb la inclusió de realitats i veus que han estat subrepresentades o excloses, com les persones amb discapacitats, la comunitat LGBTQ+ o les diferents minories culturals o racials, no només per construir una indústria més justa, sinó també més rica i interessant.
El meu desig personal per a aquest nou any, si més no, és abordar la qüestió de classe, especialment en els càrrecs de responsabilitat com els que ostentem els productors, perquè no sigui tan estrany que un productor de Sant Andreu o Nou Barris, un director del Raval o de Trinitat Vella o una guionista de La Florida o San Cosme tinguin protagonisme real a la indústria. És essencial proporcionar més suport per facilitar l’accés als estudis superiors d’audiovisuals, implementar les narratives audiovisuals a l’educació obligatòria, desdramatitzar i transformar el burgès cinema social construint noves (i potser incòmodes) narratives des d’aquest prisma. Però, sobretot, calen més referents.
Els primers dies d’aquest any que comença em fan prendre consciència d’una força interna que ens mou i que és més poderosa que la frustració i l’esgotament, una necessitat de concretar projectes on puguem qüestionar aquesta visió binària que divideix les persones i les coses en bons i dolents, alimentant la desconfiança entre els veïns, i projectar una perspectiva més humana i complexa al món.
Per això quan estigueu desanimades o tingueu un mal dia, no oblideu per què sou productores i productors, i per què heu arribat fins aquí. Escriviu-ho i col·loqueu-ho a la nevera o a la pantalla de l’ordinador. Aquest mantra us recordarà que la vostra feina és molt necessària, més que mai.
