Les persones que ens dediquem a produir documentals acostumem a caminar pel llindar de la inconsciència. Encara que no ho sembli, ens agrada el risc, les emocions fortes. Molts de nosaltres som optimistes desenfrenades. Ens agrada queixar-nos –i en tenim raons–, sí, però si en realitat no fóssim persones optimistes, no ens dedicaríem a això. Ja ens haurien tombat.
Aquest ímpetu que ens corre per l’ADN fa que, sovint, ens costi posar-nos límits. Deu ser per això que, a Clack, quan ens va arribar la proposta de sumar-nos a un projecte internacional de ficció de terror coproduït entre l’Equador, el Perú i Canadà… en comptes de rebutjar-ho vam tirar-nos-hi de cap. Així, “a lo loco, tu!”. Segur que alguna cosa podíem aportar i que n’aprendríem moltíssimes més. Ara farà quatre anys, d’això, i ja us avanço que hem aconseguit produir la pel·lícula i estrenar-la. Increïble.
Parlo de Chuzalongo. Un film de misteri andí basat en una llegenda equatoriana sobre un nen vampir que s’alimenta de la sang de noies rurals. Poca broma.
Com afrontar això des de l’experiència del documental? Doncs, com sempre, a partir del guió. Treballar el guió de ficció va ser més fàcil i instintiu del que m’esperava: sorprenentment, podia detectar les mancances o excessos de ritme i d’informació i, també, els errors de coherència. Molt semblant a la feina que fem amb el guió documental. Sí que és cert que, a l’hora del muntatge, els experts en ficció s’hi van haver de posar fort. Hi havia un salt més gran –encara– entre guió i resultat final del que veiem en el documental.
No vaig poder participar intensament en la producció ni en el rodatge, però aquí sí que ja parlem de mons diferents. El que sens dubte vam aportar, des de la mirada documental europea, va ser, per sobre de tot, la insistència en la recerca de la veritat. Que tot el que veiéssim a la pantalla fos el més creïble possible. Com sempre, l’autenticitat. Encara que estigui veient un nen vampir andí ros i d’ulls blaus atacant camperoles, me’l vull creure. Que no ens enganyin, que ens diguin la veritat.
Aquest és el punt més gran de confluència entre ficció i documental: haig de creure el que veig perquè, si no, no m’emociono i, llavors, ja ho tenim tot perdut.
