En tota guerra, sempre pren protagonisme un armament. A la Primera Guerra Mundial, el gas mostassa. A la Segona, la bomba atòmica. I a Ucraïna, els drons. Nosaltres, la indústria audiovisual, també utilitzem els drons. Però no per matar, sinó per oferir perspectives inèdites fins fa pocs anys.
A Europa tornen a sonar tambors de guerra. Les autoritats de Brussel·les i de les capitals estan preparant des de fa setmanes les opinions públiques per la necessitat d’incrementar la despesa en armament. Les previsions, doncs, són tan preocupants com tristes.
Estem entrant a la fi dels fons de recuperació Next Generation, amb vents bel·licistes arreu. A casa nostra, si hi afegim la pròrroga dels pressupostos a Catalunya i a l’Estat —comentats ja pel comunicat de PROA—, les perspectives pressupostàries per als pròxims anys semblen ben magres pel que fa a les indústries creatives i a la cultura en general.
La pandèmia va provocar un efecte rebot a Europa amb la creació d’un fons de recuperació econòmica dotat amb 750.000 milions d’euros, quasi la meitat dels quals són préstecs a retornar en els pròxims 35 anys.
Com afectarà el nostre sector la fi dels Next Generation d’aquí a un parell d’anys? Qui pagarà l’increment de la despesa en armes? Els governs europeus tindran prou valentia i astúcia per identificar les indústries creatives com una de les armes més eficaces contra la guerra?
La cultura, l’ensenyament i molt especialment l’audiovisual són uns instruments fonamentals i de gran impacte en la construcció europea. Afavoreixen l’intercanvi, la transferència de coneixement, la complicitat i els vincles emocionals, a més dels beneficis econòmics evidents del nostre sector.
Com a productors farem bé, crec, d’incorporar a la nostra agenda política i a la nostra línia editorial els drons per la pau.
