Per circumstàncies de la vida —o més ben dit, per amor, que és l’excusa més universal per prendre decisions qüestionables— vaig decidir obrir un petit bar restaurant al Poble-sec. El projecte va començar amb un innocent “fem quatre tapes a veure què passa”, però va acabar convertint-se en una mena de centre d’operacions socials. I vaig tenir una revelació: un local a peu de carrer pot tenir un impacte polític més gran del que mai hauria imaginat.
Inspirat per aquest “poder transformador”, vaig decidir ampliar horitzons i endinsar-me en dos projectes culturals. El primer, modest però ambiciós, consistia a organitzar passejades pels Jardins de Laribal per a un grup de dones, descobrint-ne els secrets i connectant amb la natura. El segon era encara més agosarat: crear l’associació de restauradors del Poble-sec, Menja’t Montjuïc, per unir esforços gastronòmics i promoure el barri.
I què va passar? Doncs un petit desastre de manual de l’associacionisme. Perquè associar-se, vaig descobrir, no és només una feina; és la feina. Les reunions són interminables, les decisions mai són fàcils i la capacitat de consens sovint sembla una utopia.
Avui, quan veig una associació professional, no només em trec el barret; els voldria abraçar perquè veig les hores robades a la família i al descans. Per això, vull reconèixer la tasca impressionant de PROA, una associació que conec de prop i que em mereix tota l’admiració del món. I si a sobre el premi me’l donen a mi… què més puc demanar?
