Malgrat l’alarma que es va crear després de la pandèmia amb el descobriment i ús massiu que es va fer de plataformes i xarxes per consumir ficcions i documentals, podem afirmar rotundament que el gust per veure el cinema a les sales continua ben vigent.
Els que venim del món de la producció cinematogràfica estem tan enfeinats amb el que costa construir i aixecar financerament una pel·lícula, que difícilment visualitzem una de les etapes finals del recorregut que acabarà amb el públic. Aquesta és una gran diferència entre el cine i el teatre, on actors, actrius, directors i equips tècnics, a la sortida de l’obra, polsen exactament l’avaluació d’allò que han creat.
Des de l’observació privilegiada que tinc ara del món de l’exhibició, amb l’Espai Texas, i entenent que hi ha diversitat de sales, voldria explicar què constato quan, asseguda a la tauleta del bar, espio fascinada qui entra i què ve a buscar quan passa la porta del cine.
Comencem pels joves. Normalment venen en grup o per parelles. Hi ha un cert aire d’excepcionalitat en aquest acte, l’excitació de trobar-se fora del lloc habitual, sense les impressions per un mateix com quan miren la tauleta, el mòbil o la tele, les ganes de socialitzar després de tants tancaments forçats o volguts. I la sortida de la sala sempre és el millor: discussions sobre el que han vist, el tema, encanteris per actors i actrius i bullici incorporat, poques vegades decepcions.
Els jubilats, que avui són molt joves d’actitud i d’aspecte, són grans usuaris de cine a les sales, són els grans consumidors de cultura en general. Tenen temps, busquen excuses per sortir en parelles o amb amics, no tant en grup com els joves, i saben el que venen a veure. Tenen en general els seus hàbits de dia i d’hora i són constants.
I llavors hi ha els solitaris, els que els agrada venir sols o venen perquè es troben sols i busquen una excusa per sortir de casa, trobar-se amb gent i compartir impressions encara que només sigui amb una mirada aprovatòria amb l’altre, amb un somriure, amb un cop de cap. Cada vegada n’hi ha més i la felicitat que traspuen en sortir és un regal.
Dels de mitjana edat, que aniria dels trenta als quaranta llargs, no se’n veuen tants. Sovint porten els fills a les sessions infantils. L’expressió de la canalla, habituada a les pantalletes, és molt curiosa quan canvien la dimensió del visionat.
Entrar en un cine és un ritual i, com tots els rituals, té alguna cosa de sagrat, de valor simbòlic per a un col·lectiu. Com diu Baricco, “el cine a les sales és un visionat i una escolta atenta. Una comunitat de persones que miren, escolten amb atenció i deixen que aparegui l’esperit crític i l’emoció en un entorn on tot es mesura per impactes”.
Reivindiquem la sala del cine. Aquest espai on passem por, riem o plorem plegats embolcallats pel millor so i per la imatge més nítida, tan fidel a la realitat, als somnis, tan gran i tan a prop que gairebé la podem abraçar.
