Vaig tenir la sort d’entrar per la porta gran en això de la internacionalització. L’any 2004, de la mà del Loris Omedes, vam estar nominats ni més ni menys que als Oscar amb el documental Balseros, dirigit pel Carles Bosch. Us ho podeu imaginar?
Els anys següents vam intentar repetir la jugada, buscant coproduccions impossibles. Ara recordo amb enyorança aquell temps, quan anava al Sunny Side o a l’IDFA, a on si no coproduïes, no eres ningú. He de confessar que la frustració era molt, molt gran, sobretot, quan veies als Messi del documental, com en Carles Brugueras o la Sumpta Ayuso, allà, tallant el bacallà i amb l’agenda a tope (sou uns cracs, de veritat). I tu, res de res, tornant amb les mans buides, però alhora satisfet, perquè allà havies pogut estar de tu a tu amb els popes del documental català i coleguear amb en Jordi Ambrós, en Joan Salvat, la Muntsa Tarrés, en Victor Carreras, la Carme Puig o amb el màster dels màsters, en Joan Úbeda.
Mai vaig aconseguir cap coproducció, però allà vaig créixer com a productor. Vaig establir contactes que anys més tard sí que van fructificar i, sobretot, vaig fer amics com en Pablo Usón i en Daniel Hernández (com et trobem a faltar!).
Quan la precarietat del documental em va empènyer al món de la ficció, tot va canviar. De nou la primera pel·lícula va ser clau, 10.000 Km, un èxit internacional que ens va obrir les portes del món.
Des de llavors, amb Lastor Media, hem coproduït, amb Itàlia, Bèlgica, EUA, Suècia, Suïssa, França, Alemanya i fins i tot amb el Líban.
La diferència? Tenir un portafolis potent de films amb recorregut a festivals i, sobretot, tenir al costat companyes de viatge preparades, amb talent i ganes. Elles han fet Eaves, Torinos, Les Arcs i coneixen a tot déu, no cal que digui noms, ja les coneixeu, jo les admiro i els estic superagraït.
Coproduir no és fàcil, de vegades les coses poden arribar a complicar-se molt, però molt, eh! I sempre comporta renúncies.
Però quan surt bé, és una experiència molt enriquidora, dona solidesa financera al projecte, millora el guió amb nous punts de vista i ajuda que la pel·lícula tingui un recorregut internacional molt més ambiciós.
I ara tenim la sort de comptar amb els ajuts a coproduccions minoritàries, que va impulsar l’anterior consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i que l’actual, la consellera Sònia Hernández, ha tingut la visió de mantenir. Són una eina clau que ens ha permès deixar de ser els pàries que anàvem per Europa pidolant diners sense res a oferir a canvi. Ara podem negociar de tu a tu amb qualsevol país, enfortint les nostres empreses i, sobretot, el cinema català.
Una súplica final: deixeu-nos rodar en català amb normalitat, sense complexos ni percentatges imposats de llengua. Ara que finalment hem aconseguit posar-nos a escala europeu, no ens obligueu a fer-nos petits de nou.
