Dilluns passat, 28 d’abril del 2025, passarà a la història per ser el dia d’El Apagón. Una setmana després encara no sabem què va passar, però sí que us podem explicar què ens va passar a la Carlota, en Ferran i a mi aquell dia històric.
Estimat diari,
Ahir-avui m’he llevat a les 5 del matí per agafar un AVE direcció Madrid perquè l’Ignasi Camós i el Fernando Bigeriego ens han citat a totes les associacions de productors i a les televisions d’àmbit estatal per parlar de les bases d’aquest 2025. A les 10 h del matí a l’ICAA.
El més destacable de la reunió ha set que es manté la dotació de l’any passat i que puja la dotació de selectives i baixa la de generals. Parlant de dies històrics, algú podria pensar: “ostres, això sí que és històric de veritat, el fet que vulguin pujar les selectives i que baixin les generals”. Em sap greu, estimat diari, però again t’hauré de decebre. Tal voluntat no existeix. És purament un tema que s’han acabat els diners del Pla de Resiliència de la UE, i que per normativa europea cap línia d’ajut pot superar els 55 milions. Llavors aquests 7 milions se’n van a selectives, que passa de 30 milions a 37.
En teoria a partir de l’any vinent l’ICAA demanarà permís a Europa per sortir d’aquest marc normatiu i tot tornarà a puestu.
La reunió de les 10 h es va acabar pels volts de les 12 h i tots els convocats vam anar a fer un cafè al bar del costat. La persona que estava allà representant Antena3 ens va convidar als cafès i se’n va anar. Va marxar la llum. En Jaime va retornar i ens va demanar diners per poder pagar el parking en efectiu perquè no anava la màquina. Jo li vaig donar els meus únics diners en efectiu, 5€, i en Ferran va fer el mateix, 10€. A la taula es va fer la brometa de “Bueno, bueno, ahora os van a comprar películas a los de PROA”. I va passar el que passa a vegades amb les teles, que penses “hehehe, l’he petat, soc una jefa” i al cap d’una estona penses “soc idiota”. Efectivament això és el que va passar. Vam donar tot l’efectiu que portàvem a sobre a una persona que estava ja en un cotxe camí a casa seva, sense saber que s’havia anat la llum a tot Espanya i no només en aquell carrer.
Va ser quan vam anar a demanar hora per dinar al restaurant de davant que vam saber que no era un tema del carrer, que era de tot Espanya. Encara més, se’ns va dir que era de tot Europa i que Putin i que Kim Jong-un i que no anaven els mòbils tampoc. Davant de tals notícies i pelats com rates, vam decidir anar caminant nosaltres tres i l’Eva Fontanals de PAC cap a Atocha. I Atocha, tancat i acordonat, i els voltants amb tot de gent tirada a terra. End of the f*** world kind of energy.
Cap a les 3 de la tarda, menjant quicos i patates fregides, que és l’únic que ens vam poder permetre ajuntant les monedes de tots, en Ferran Cera diu: “Jo tinc uns amics que tenen un pis a Madrid i no hi són, però el porter crec que té claus”. Pray for us que el porter tingués claus, vam caminar una hora fins a Puerta de Toledo. Jo no ho coneixia, això de Puerta de Toledo, però tampoc és gaire res de l’altre món, la veritat. Vam esperar el porter allà al portal, perquè s’incorporava al seu lloc de feina a les 5 de la tarda. Perquè encara que dia històric i excepcional i que una veïna ens xivés que vivia al 4t 3a, s’ha de respectar sempre els temps d’esbarjo dels treballadors. Arriba el porter. Té claus. Salvats. Teníem aigua i un sostre i la Carlota, que és the best, va trobar un Carrefour Express que anava amb plaques solars i ens va comprar pernil i crackers i salmó. Per passar l’estona, en Ferran ens va fer uns jocs d’aquests de cau així com del pal de “m’estic llegint el llibre de l’Elon Musk i ell està investigant la telecinesi i us puc demostrar que existeix”.
A les 9 del vespre el nostre president va trobar un taxista disposat a portar-nos a Barcelona. Perf, thank you presi. Però van les gasolineres? Ens quedarem tirades a Los Monegros? Who knows. Bé, a les 10 va tornar la llum a alguns barris de Madrid, vam posar xofa i vam tornar sota un cel d’estrelles increïble i unes gasolineres a les fosques i abandonades que recordaven a Las colinas tienen ojos. Las colinas tienen ojos és una pel·li que a mi em va fer molta por quan la vaig veure al cau amb 13 anys.
I res, a les 05.30 h arribàvem amb en Víctor, el nostre taxista, a Barcelona. Enxubats com sardines, entràvem en un taxi de Madrid per la Diagonal de Barcelona sense semàfors. A en Víctor li vam donar 600€ de cash i va tornar del tirón. Estimat diari, no et preocupis, en Víctor està bé i content. L’endemà el van entrevistar al programa de la Samanta Villar i estava a tope. Volia posar l’enllaç del programa perquè aquestes coses després amb el temps fa gràcia poder-les recuperar, però em diuen pel pinganillo que el servidor de la seva webapp no estava operatiu i no ha quedat guardada a cap paral·lel d’antena. I’m sorry.
En resum, que tot culpa de l’Ignasi, que em fa anar a Madrid per dir-me que Europa ens fa lios. I que gràcies als propietaris del pis, als qui vaig robar una samarreta i uns calçotets Emilio Tucci i una dutxada. Electricitat no perquè no n’hi havia, hehehe. No sé qui sou i, per tant, no us puc tornar el robat, però mil gràcies, sou genials!
