Mai vaig dubtar sobre què estudiar o en què volia treballar. Ho tenia clar: jo volia fer pel·lícules. De manera natural, vaig començar amb treballs sobre Almodóvar a l’escola i curts cutríssims amb amics, fins que vaig arribar a la universitat: Comunicació Audiovisual. Finalment sentia que estava a prop d’aconseguir la meva professió somiada… o això pensava.
La realitat va ser una altra. El sector audiovisual és precari, tancat i difícil d’accedir-hi, sobretot si no tens contactes. El síndrome de l’impostor es va apoderar de mi, vaig començar a qüestionar-me si no hauria estat millor triar un camí més “segur” i, per acabar-ho d’adobar, a tercer de carrera em va colpejar una pandèmia. Un desastre. Pensava que allò de “fer pel·lícules” mai no passaria.
Però, com que sóc tossuda patològica i, per primera vegada, no tenia ni idea de com seguir construint el meu futur, vaig optar per fer un màster (per sorpresa de ningú), com tota la meva generació. La veritable sorpresa va ser que aquell màster en Producció Executiva de PROA ho va canviar tot. Sona exagerat, però va ser molt més útil del que esperava. De fet, per aquest màster estic escrivint això (i per treballadora, que no ho negaré).
Vaig començar sense expectatives, però aviat tot va canviar. A Blanquerna, finalment vaig tenir l’oportunitat d’aprendre com és aquest ofici. Vaig conèixer companyes estupendes i referents dins del món, com l’Ariadna Dot. Finalment, vaig entrar a fer pràctiques a Minoria Absoluta, i no dec haver-ho fet tan malament, perquè aquí segueixo tres anys després.
Tot i així, no tot és meravellós. Iniciar una carrera al món del cinema sent una dona als vint anys no és gens fàcil. És una barreja de passió, vertigen i la necessitat constant de demostrar la teva força interior. Recordo que al màster la Nélida ens va dir en una classe: “No trobareu una oferta de feina de ‘producció executiva’, us l’haureu de guanyar.” Tenia tota la raó, però a més, com a noia jove, has de demostrar el doble. Des del primer dia entens que amb la passió no n’hi ha prou. Però val la pena. Per això som aquí.
Mai saps què esperar d’un màster; cada experiència és diferent. Però jo no em cansaré de recomanar aquesta formació: per conèixer els productors amb qui et creuaràs en el futur, per l’ambient de confiança total, per aconseguir aquests desitjats contactes de què parlava al principi i per (amb sort) trobar feina.
Cada pas endavant va servir per a alguna cosa. No desistir en la meva empenta ha valgut la pena. Només espero que a mi —com a tants altres— em duri la vocació per sempre. I que els futurs alumnes d’aquest màster no es rendeixin quan les coses es posin difícils, perquè no existeix cap feina més divertida i estimulant que aquesta.
