Sempre he entès que el procés de translació del blanc-sobre-negre d’una novel·la a les imatges-en-moviment d’una pel·lícula inclou no només un necessari canvi de llenguatge sinó també i, sobretot, donar vida a un nou paradigma. La llibertat d’un escriptor és infinita; quan fem pel·lícules, en canvi, cal adaptar-nos contínuament als límits propis de la producció.
Revisant el llarg camí que vam recórrer amb Wolfgang, crec que vam ser capaços de tractar la novel·la amb tot el respecte, i, alhora, vam saber habitar l’escenari del procés audiovisual amb determinació per treure partit de les pròpies eines i fer virtut de les dificultats.
Sens dubte, el desenvolupament de guió va ser el més complex. Calia identificar els companys de viatge que venien de sèrie i saber gestionar el seu encaix cinematogràfic. Ens vam concentrar, per una banda, en reformular aquells elements de la novel·la que diferien molt del llenguatge audiovisual -donar veu a un infant autista, per exemple- i, per altra, en amplificar aquell material que ja proporcionava per se propietats fílmiques -la música va ser un dels trampolins narratius-.
Quant als elements a reformular, un dels reptes més interessants va ser aconseguir traslladar l’imaginari de Wolfgang -un personatge extremadament introspectiu- a imatges cinematogràficament atractives tot evitant recursos massa obvis com ara la veu en off. Incorporar l’humor com a element normalitzador va ser clau: allunyar els personatges del victimisme, des del respecte i l’afecte, i utilitzar-lo com a element guaridor.
Vam tenir la sort que l’autora de la novel·la, Laia Aguilar, participés com a guionista: va escriure la primera adaptació i ens va ajudar a mantenir l’esperit original. La posterior incorporació d’altres professionals (Carmen Marfà, Yago Alonso i Valentina Viso) ens va ajudar a albirar nous límits i treure’ns la por a redefinir personatges, tot fent florir trames paral·leles a les de la novel·la. Juntament amb la resta de productors i el director, Javier Ruiz Caldera -molt implicat també en l’adaptació- vam buscar sempre la manera d’aportar i cuidar la tendresa i l’humor referenciats i construir una pel·lícula més accessible a tots els públics, procurant alleugerir els moments més durs de la novel·la però mantenint-ne la seva presència, sense trair mai l’obra original. D’aquesta manera, permetíem l’accés a un públic familiar, que era un dels nostres objectius. Aquest procés de multi-escriptura, doncs, ens va permetre redibuixar el guió respecte el text original sense perdre de vista els temes principals de la novel·la.
La presència de la música a la història és importantíssima i és un d’aquests elements que ja posseeix en origen mecanismes en clau cinematogràfica. A l’obra literària, les descripcions de les peces de piano que toca Wolfgang evoquen el seu món interior, l’expliquen. La pel·lícula, a més, aprofita amb agudesa les eines fílmiques per sumar més intenció a l’arc emocional dels personatges i configura una via directa a l’espectador. A més de la part diegètica, la BSO creada per Clara Peya acompanya l’espectador en l’emocionant viatge de Wolfgang.
