La música és una de les millors portes d’entrada al cinema documental. Perquè sí: en la conjunció de documental i música sempre hi ha hagut experimentació, risc i innovació (i poc pressupost, siguem sincers). Però si el més proper a la cultura que has mamat a casa és tenir algun llibre promocional d’El Círculo de Lectores o haver conegut personalment a la Regina dos Santos, la cultura no cau del cel. La cultura no floreix si no la regues.
Sovint necessitem catalitzadors per començar a cultivar un cert bagatge cultural, allò que et converteix en una persona, diguéssim, ehem, cultureta de postal o lectora de contraportades. Per mi, un d’aquests rituals d’iniciació va ser l’In-Edit. El primer festival on vaig pagar per veure una pel·li. I no una qualsevol: era documental. I no un qualsevol: era musical. Un triple mortal de nínxol per accedir a un univers on la cultura ja no feia mandra, sinó que es tornava addictiva i estimulant.
Molts dels meus cineastes preferits han tingut una relació estreta amb la música: els Maysles amb el mític Gimme Shelter, un jove Scorsese enfollit a Woodstock, la Sofia Coppola i les seves mixtapes emocionals, o l’icònic David Lynch, que quan no rodava somnis humits transcendentals, es dedicava a fer discos de postpunk ambiental amb aroma de fil musical.
I després trobem aquelles joies que ens han influït profundament als documentalistes, com Dig (Ondi Timoner), The Devil and Daniel Johnston (Jeff Feuerzeig) o el Live at Pompeii (Adrian Maben). I gràcies a l’In-Edit vaig poder gaudir-ne d’icòniques com Let’s get lost (Bruce Weber), Searching for Sugar Man (Jeffrey Levy-Hinte), Soul Power (Jeffrey Levy-Hinte) Sigur Rós: Heima (Dean DeBlois) o No direction home (Martin Scorsese). No us imagineu l’impacte que té tot això en la ment famolenca d’un adolescent.
L’any 2010, encara com a estudiant imberbe de documental a l’ESCAC, després d’estar un any filmant i editant a les nits el documental Limbo Starr: Diez, cuenta atrás (Diego Olmo), vam entrar a la secció oficial nacional i, acompanyat d’artistes que admirava com Nacho Vegas, vaig presenciar incrèdul com un grup de gent imprudent comprava entrades per veure allò que havia ajudat a fer des d’una cadira rovellada de segona mà a una habitació sense finestres en un pis d’estudiants del Paral·lel.
Gairebé deu anys més tard, vaig tenir l’honor de recollir el Premi a millor documental nacional com a director amb Niños somos todos, i l’any passat, ja com a productor, vam inaugurar el festival amb La Joia: Bad Gyal. Tot i aquesta relació circumstancial amb el festival, mai no he deixat de ser el fan que admira el festival des de la grada.
I ara resulta que… he passat a l’altra banda del taulell. Fa uns mesos, l’enèrgica i visionària Montse Faura, directora del Festival de Torroella, un dels festivals de clàssica més prestigiosos de l’Estat, em va proposar ajudar a fer créixer aquesta idea de portar l’In-Edit a l’Empordà. Així, com qui diu “va, fem una fideuà”. I per què no? Perquè descentralitzar la cultura és un acte de resistència, i perquè, com a productor i director, veure com són els festivals des de l’altre costat et fa millor professional.
En un ecosistema audiovisual cada vegada més fragmentat i competitiu, un festival local no és només una finestra d’exhibició; és una oportunitat per tornar al cinema com a idea col·lectiva, reforçant el vincle entre el relat i el territori, i repensar la distribució des d’una lògica més creativa i participativa.
A diferència del documental social o el true crime, que compta amb una demanda més estable, el documental musical sovint depèn de la potència del personatge o de la temàtica per captar l’interès general. Això pot limitar-ne l’abast comercial, però també el converteix en un gènere capaç de connectar amb comunitats molt actives i fidels: fans, escenes musicals, col·lectius artístics, segments generacionals, vies alternatives de finançament (marques, museus, models de subscripció…).
Celebrem la iniciativa d’un nou espai on programar documentals, cada dimarts de juliol i agost al Cinema Montgrí (una joia art decó) després d’una capbussada al mar. Hi haurà concerts i xerrades abans i després de les projeccions, amb convidades com l’Amandine Beyer, Niño de Elche, Raquel García-Tomàs, Javier Mariscal, Pablo Gil, Belén Clemente o Javier Colina, entre d’altres.
Llarga vida a l’In-Edit Empordà (Visca la cultura i visca Palestina lliure).
