La intel·ligència artificial aplicada al món audiovisual em desperta un desig: el de poder imaginar i construir històries des del centre mateix de l’emoció, sense les dependències logístiques, tècniques i humanes pròpies del cinema tradicional. Un somni compartit per guionistes, directors, creadores visuals o productores creatives que voldrien concentrar-se només en la narració, els personatges i l’impacte.
Però aquest escenari —on una IA pugui co-crear una bona pel·lícula— és encara llunyà. Després d’explorar diverses eines i integrar-les en el dia a dia d’una productora petita, puc afirmar que la majoria de solucions actuals no són realment dirigibles, ni creatives en un sentit profund. Sí, poden ajudar en tasques molt específiques, però la simbiosi artística encara no ha arribat.
El que sí que sembla haver arribat per quedar-se és la caducitat accelerada del coneixement. La sensació constant és que tot el que aprenem avui pot quedar obsolet demà, sense gairebé tenir l’oportunitat de posar-ho en pràctica. L’actualització permanent ja no és una opció, sinó una necessitat. Potser aquí rau el veritable repte: aprendre a desaprendre, a observar amb criteri i a conviure amb la incertesa d’un sector que, ara més que mai, es mou entre la promesa tecnològica i la fragilitat del que sabem.
Penso que tota aquesta incertesa, i tots aquests dubtes, no ens han de fer rebutjar la IA. Potser el més sensat és preguntar-nos com volem conviure-hi sense perdre l’essència d’allò que ens fa humans: la mirada.
