Tothom viu en una localitat, sigui una ciutat –petita, mitjana, gran- o en un poble –micro, petit o mitjà-. O en una gran urbs. Però el 99% de la gent viu en un indret junt amb d’altres persones; de nòmades en aquesta alçada de la pel·lícula ben pocs n’hi ha a Catalunya. En aquests indrets, poques o moltes, hi ha també institucions; institucions públiques que vetllen per les necessitats dels seus ciutadans. Segurament aquestes es pensen a si mateixes amb necessitats més peremptòries que la subvenció de l’audiovisual, però també és veritat que aquestes “petites” institucions –siguin ajuntaments, consells comarcals, consorcis de diversos ajuntaments- acostumen a tenir pressupostos, encara que siguin petits, encara que no sempre. Poso un exemple: consorcis de promoció turística, uns ens cada cop més en voga, dedicats a la promoció d’un indret, d’un monument o d’una zona del territori.
Sovint, els que ens dediquem a aquest negoci de la producció audiovisual pensem de seguida amb les grans institucions públiques i privades que hi ha a Catalunya o a Espanya, i cada vegada més també tenim l’ull posat en la Unió Europea i les seves múltiples ramificacions i entitats paral·leles. I fem bé, de fer-ho. Però una cosa no treu l’altra i segueixen havent-hi molts altres espais on intentar vendre els nostres productes, a condició de què aquests hi tinguin alguna vinculació.
Lluny de ser un impediment, penso, això es pot tractar d’una forma totalment orgànica. Igual que tots nosaltres, com deia a l’inici, vivim en una localitat, també les nostres històries sorgeixen a partir de personatges que viuen en indrets concrets. Potser sí que un dia fem un documental sobre la transhumància i els pagesos que duen a terme aquesta pràctica, però en general seguim persones que viuen en un lloc, més bé o més malament, però que hi estan vinculats. De manera que parlen d’ells, també parlem dels seus entorns, de la seva localitat, del seu territori. I és així que pot aparèixer l’equació de “persones d’un territori, possible finançament vinculat a aquest territori”.
És només una possibilitat, sovint complementària, a l’hora d’aixecar les nostres produccions. No pretenc descobrir la sopa d’all, però em consta que hi ha encara molts camins per explorar en aquest entorn local i en les seves estructures de suport a nivell supramunicipal.
