Divendres passat, un mail de mitja tarda m’anuncia l’inevitable. La Mar Medir ens deixa. Ella marxa de Catalan Films i a mi m’arriben un munt de records inesborrables.
Quan la vaig conèixer, que encara no estava a Catalan sinó a Pro Docs, donant-ho tot pel documental. O quan vam competir al Festival de Valladolid a “La noche del corto español”. Ella com a productora de Luisa no está en casa; jo com a director d’un curt amb un títol amb tanta pretensió com A new way of life.
La recordo a Catalan Films, amb la Patricia Bonet al seu costat. Duet inseparable en què les dues es complementaven a la perfecció. Una més viatgera, xerraire i relacions públiques. L’altra més d’estar a la ofi, metòdica i de petit comitè. No cal que us digui quina és qui, perquè de ben segur ho sabeu.
I, sobretot, la recordo en els mercats i festivals. Enrere queda Ventana Sur, amb un cicerone de luxe com l’Uriel Wisnia que ens va descobrir el seu Buenos Aires fent-lo també nostre. Stuttgart i les converses nocturnes acabant-nos el mueble bar per solucionar els mals del cinema català. Annecy i els moments de descans, entre reunió i reunió, on senzillament gaudíem d’il piacere di non fare niente sobre una verda gespa propera a un dels llacs més bonics d’Europa.
Mar Medir era casa. Era l’oasi enmig dels tensos mercats on sembla que ens vagi la vida en cada meeting. Aquella persona amb qui podies compartir qualsevol inseguretat sobre algun dels projectes o partners, sabent que mai no ho utilitzaria en benefici propi. I que, alhora, era capaç de cantar-te les quaranta quan alguna iniciativa de la teva empresa no li semblava bé.
Catalan Films continua i tinc la certesa que en Joan i la nova tropa que està per arribar aconseguiran pal·liar aquest buit que avui estem experimentant. Crec que parlo en nom de tots i totes quan dic que et trobarem a faltar, Mar. I que l’has cagat amb una de les sentències del teu mail d’acomiadament: “Trobaré molt a faltar que m’expliqueu les vostres idees i aventures, si us plau, si en teniu ganes, no deixeu de fer-ho!”. T’anuncio aquí i ara que, com a mínim jo, ho seguiré fent. Avisada estàs!
