Hi va haver un temps, en els meus inicis com a cineasta i productor, en què vaig optar per no enviar les meves pel·lícules a festivals. Pensava —de forma ingènua i supèrbia— que no havia de participar de la competitivitat pels premis. Era un gest propi de qui desconeix el veritable valor dels festivals. Amb el temps vaig canviar d’opinió. Comprenc que, més enllà de les catifes vermelles, els festivals són, en molts casos, l’únic lloc on cert cinema té cabuda, on és vist, celebrat i debatut en les millors condicions possibles, i on els autors es troben amb el seu públic (i viceversa).
Un territori sense festivals de cinema és un terreny desnodrit per a la creació cinematogràfica. Són espais essencials no només per formar els públics del demà, sinó també perquè el talent emergent descobreixi noves formes de produir, crear i compartir. Són llocs on es troba la tribu, on neixen vincles i projectes que, amb sort, germinen en col·laboracions futures.
Com a cineastes i productors locals, carreguem amb dos llastos: celebrem poc les fites del nostre cinema i sovint valorem més els festivals llunyans que els que succeeixen a prop de casa. Val la pena recordar que tan titànic és aixecar una pel·lícula com ho és mantenir un festival independent viu, moltes vegades amb suports institucionals insuficients. Aprofito l’imminent inici de la 15a edició de l’Atlàntida a Mallorca per reivindicar el paper essencial d’aquests espais en la professionalització del sector, la democratització de la creació i la inspiració de nous talents. I també per a una cosa més fonamental: el sentiment de pertinença, tan necessari en una societat cada vegada més tancada rere la pantalla petita.
Agendem-nos temps per retrobar-nos. Celebrar el nostre cinema també és cuidar-nos entre nosaltres.
