“Hi ha sèries que són càpsules de sis capítols i ja no queden tan lluny d’una pel·lícula de dues hores a nivell de minutatge; tot es dilueix”. Així es va expressar el director, guionista i productor Pau Freixas a la taula rodona “Pel·lícules i sèries o pel·lícules vs. sèries”, que va organitzar ProFicció el passat dimecres 27 d’abril durant el BCN Film Fest.
Vivim en un món líquid i volàtil. També en el terreny de la ficció, on la data d’estrena al cinema pot arribar a coincidir amb la de les plataformes. I on les sèries tendeixen a escurçar-se per no deixar de ser mai una novetat.
Per reflexionar sobre el procés creatiu i de producció tant de pel·lícules com de sèries, ProFicció va reunir a la Casa SEAT de Barcelona el mateix Freixas, el productor Oriol Maymó (Corte y Confección de Películas), la guionista Amèlia Mora i el cap de l’àrea de cinema i ficció de Televisió de Catalunya, Oriol Sala-Patau. Va moderar la taula rodona Valérie Delpierre, presidenta de ProFicció.
“El mercat absorbeix més sèries que pel·lícules”, va afirmar Oriol Maymó. En aquest sentit, Freixas va reconèixer que hi ha conceptes que només encaixen com a pel·lícula o com a sèrie, però n’hi ha d’altres que es troben en una gama de grisos i, en aquests casos, el criteri que s’imposa és el de la facilitat de venda. “És més fàcil aixecar sèries”, va concloure.
Però, dins l’àmbit de les sèries, els formats han evolucionat molt en els darrers anys. Per exemple, en l’intent de les plataformes per ser sempre notícia i generar impacte, comencen a quedar lluny les temporades de 13 capítols. Aquesta estructura permetia omplir la graella d’un trimestre, però “està desapareixent”, segons Oriol Sala-Patau, i el format queda fixat en funció del que necessita el contingut.
I sobre estirar el fil d’una sèrie, Amèlia Mora va explicar que com a guionista sempre es planteja si seria possible anar més enllà de la primera temporada. “La clau està en els personatges”, va dir. “Que siguin personatges complexos i contradictoris, suficientment profunds i propers perquè evolucionin i vagin canviant segons el que visquin. Els has de posar en situacions complicades i veure quines decisions prenen”.
Així va succeir amb la sèrie Vida perfecta. El seu productor executiu, Oriol Maymó, va explicar com la seva creadora, Leticia Dolera, només havia desenvolupat una temporada, però la repercussió de la sèrie i l’interès per uns personatges que podien viatjar més van donar ales a una segona entrega.
Cap a on van les sèries?
Durant la taula rodona, Pau Freixas va destacar tres tendències en el terreny de la ficció seriada. La primera: tornen les sèries blanques i positives, on la intel·ligència emocional és protagonista. La segona són les històries que parlen de professions en un sentit favorable. I la tercera és la tornada de les sèries de llarg recorregut, les que creen vincles. Aquesta deriva s’explica per l’interès de les plataformes per evitar les baixes i fidelitzar l’audiència.
Produir i vendre ficció
Un capítol a part va merèixer el finançament i la venda de productes de ficció. Oriol Maymó va explicar que el futur passa per buscar diversos socis a nivell europeu per fer realitat una sèrie, de la mateixa forma que es sol fer amb els llargmetratges.
Per fer realitat un producte, “l’has de viure apassionadament”, va recomanar. “Hem de ser pesats a l’hora de desenvolupar i donar voltes als projectes per estar segurs que és el millor que es pot fer, i convèncer les plataformes o els canals. Això dona viabilitat al projecte”.
Oriol Sala-Patau també va defensar la importància d’un pitch perfecte per tal de seduir l’àrea de cinema i ficció de TV3. A partir d’aquest primer contacte, l’equip valora el projecte, orienta els creadors i sempre demana un guió de mostra. “Som valents i agosarats”, va afirmar.
Sala-Patau també va recalcar que la restricció pressupostària de la televisió pública està fomentant el model de la coproducció, fet que afavoreix que les produccions es belluguin més amb l’ajuda dels companys de viatge. Això permet treballar en sèries més ambicioses, sempre amb el català com a llengua vehicular.
Des del punt de vista del creador, Pau Freixas va defensar que per explicar una sèrie no cal una preparació extra si ha sorgit d’un procés propi i orgànic de desenvolupament d’una idea. “Com el teu viatge és real i has connectat amb allò, penses que els altres també hi connectaran”, va explicar. “La disciplina d’estar connectat amb allò que fas simplifica el món”.
El consum de la ficció
La taula rodona també va vascular entre el romanticisme i l’experiència immersiva de les sales de cinema, i la comoditat de les plataformes. Segons Oriol Sala-Patau, el sector de l’exhibició està tocat, però no enfonsat. Dins el seu punt de vista, les sales encara tenen una oportunitat si s’especialitzen en els grans esdeveniments cinematogràfics o les pel·lícules d’autor. Una confluència dels dos vessants és el que representa el film Alcarràs, de Carla Simón.
Deixant de banda el futur de les sales de cinema, és un fet que el tipus de format de ficció determina la forma com el consumim. Per exemple, les pel·lícules són un format més propici per al cap de setmana i fomenten la visualització en família o en grup. Per això, segons va destacar Amèlia Mora, les pel·lícules han de ser per a tota la família i han de poder agradar els pares. De fet, són els pares els qui transmeten als nens i nenes la passió pel cinema que els va agradar a la seva pròpia infància. En canvi, les sèries són molt menys generalistes i estan dissenyades perquè els infants les puguin veure sols.