El mes passat, Miptv (Mipformats) tancava definitivament les seves portes a Cannes per obrir l’any que ve a Londres; era “The last dance” deien els més nostàlgics.
Tot i sense grans sorpreses, el mercat va ser saludable i sòlid, gràcies a la creativitat d’un nou jugador: Corea del Sud, que ha aconseguit posicionar el seu estil d’entreteniment com a tendència mundial.
Anglaterra, els Estats Units, els Països Baixos i França segueixen sent els sospitosos habituals liderant amb produccions com The Traitors, The Floor, The Voice entre d’altres. Per contra, Espanya ha pujat posicions i s’ha col·locat en el número dos a nivell mundial, però no en la categoria que tots desitjaríem. Som el segon país importador de formats televisius després d’Alemanya. El nostre prime time parla per si mateix.
¿Manca de creativitat? ¿Por de la incertesa? ¿Pressupostos limitats? ¿Empreses multinacionals que acaparen el mercat?
La dificultat per apostar per un “paper format” ha portat a només admetre programes provats o amb un pilot sota el braç. En el pitching de qualsevol productor executiu trobem la mateixa frase “aquest programa és com (tal programa) però per Catalunya”.
¿Com superar la incertesa que genera el “paper format”?
Els més pragmàtics no ho plantegen i es converteixen en ojeadors professionals a nivell internacional. Opcionar formats és el que es porta. No obstant això, has de tenir la cartera plena, molta paciència i atrevir-te amb les adaptacions. Entendre la idiosincràsia del país, triar bé al presentador local, fer un càsting conservant l’esperit del programa original…són molts aspectes a tenir en compte i tots són rellevants pel bon funcionament del programa. La part positiva és que dóna seguretat al comprador i sobretot argumentació en el cas que no funcioni. “Les dades a Itàlia eren fantàstiques, no sé per què no funciona aquí”.
Hi ha una minoria de productors, als quals em sumo, que somiem i treballem per fer el proper èxit o si més no, sentir-nos creatius amb els nostres formats sense haver de recórrer a les adaptacions. Hem vingut a jugar malgrat que el pati estigui ocupat.
Una ajuda al desenvolupament de formats televisius, com hi ha per a projectes de llargmetratges o sèries, podria ser una bona opció per millorar aquesta situació. Tot i així crec que aquesta crisi és més profunda. És una qüestió de mentalitat, si no ¿per què països tan petits com Bèlgica, els Països Baixos o Israel són pioners en formats amb personalitat pròpia i nosaltres no?
Innovar comporta abraçar el risc, acceptar el fracàs i no desistir. ¿Serem capaços de ballar mà a mà amb totes aquestes incògnites o per contra aquest serà el nostre últim ball?
