Els humans som animals narratius. Ja sigui per via oral, escrita o audiovisual, hi ha poques coses més atractives que la promesa d’una bona història. Les compartíem al caliu d’una foguera quan pintàvem a les parets i les seguim compartint avui en dia en formats molt diversos: llibres, òperes, pel·lícules, còmics, videojocs, TikToks…
Durant milers d’anys el procés creatiu es basava en la figura del creador, que imaginava uns personatges i una trama i els encapsulava en un format amb la intenció de preservar-los tal com havien sigut concebuts.
Els joglars, els actors o l’àvia a l’hora de dormir iteraven petits detalls dels diàlegs, afegien personatges o fins i tot li donaven la volta a la història i el llop passava a ser el bo. Però el fet narratiu seguia sent, essencialment, el d’un creador compartint una història seqüencial a una audiència.
Amb la irrupció dels formats interactius, principalment videojocs multijugador i experiències sandbox, aquest paradigma mil·lenari ha canviat radicalment: la narrativa es crea en temps real per a l’audiència i el format és dinàmic. No hi ha trama ni personatges predefinits, tot és improvisat.
En els casos més disruptius, el videojoc és “només” una col·lecció de normes, no conté elements narratius per se. La història la creen els jugadors que, en grup, reaccionen a mesura que l’atzar del videojoc provoca canvis.
Aquesta narrativa és efímera i no aspira a transcendir, però té el poder de convertir qualsevol jugador en un creador i el procés creatiu en un esdeveniment comunitari i espontani.
Hi ha qui menysprea aquest tipus de narrativa com a qualitativament inferior, però la realitat és que les noves generacions consumeixen (i prefereixen) aquest tipus de narrativa: més fragmentada, menys estructurada, molt més lliure i personalitzada. La realitat és que qualsevol història que captivi és una bona història, i les noves tecnologies permeten a les noves generacions crear les seves pròpies bones històries.
