L’any 2014, Francesc Escribano, director de Minoria Absoluta, em va fer una de les preguntes més complicades que m’ha fet mai un productor executiu: podem fer un documental de la guerra civil, en color?
La resposta a aquesta pregunta ens ha portat durant els darrers anys a produir documentals, sèries documentals i programes d’entreteniment amb els quals hem pogut difondre una gran volum d’arxius audiovisuals dels fons de la Filmoteca Espanyola i d’altres arxius d’arreu del país.
Ara que estem immersos en el DocsBarcelona, no podem perdre de vista com d’important és disposar d’un festival com aquest a la nostra ciutat. Festival que ens permet difondre obres documentals amb públic present en sales comercials i amb qui podem tenir un contacte directe, quelcom molt diferent a emetre o difondre a través de televisions o plataformes.
I una cosa em porta a l’altra: a parlar de la relació simbiòtica que existeix entre el material d’arxiu i el gènere documental. Els arxius ens permeten sumar rigor i credibilitat a les nostres històries, i els documentals són la principal finestra de difusió d’arxius d’arreu del món que, d’altra banda, si no es difonen, poden quedar en un prestatge i no ser mai exposats públicament.
Preservar fons audiovisuals en qualsevol suport però, sobretot, en els suports cinematogràfics tradicionals, és una feina molt complicada, costosa i que requereix personal molt qualificat. Per tant, la pregunta és òbvia: té sentit gastar diners en preservar els fons audiovisuals si no potenciem la seva difusió pública? És un debat molt interessant. Personalment, penso que preservar i difondre han d’anar agafats de la mà. D’una banda, mitjançant la preservació del nostre patrimoni audiovisual protegim la nostra memòria col·lectiva i, de l’altra, explicant el nostre passat podem entendre millor el nostre present i, potser així, aprendre a no cometre els mateixos errors en el futur.
Però cal reivindicar que es necessiten fons de forma urgent per dotar de més recursos les filmoteques i arxius públics. Cal invertir en la professionalització d’equips i equipaments. Cal millorar la informació legal dels arxius i la seva catalogació, cal permetre-hi un accés ràpid i directe i, sobretot, augmentar els processos de digitalització, per tal que tots aquests arxius audiovisuals que preserven la nostra història i patrimoni artístic estiguin a l’abast de tothom de forma adequada, però sobretot, d’un sector com l’audiovisual, que evoluciona tecnològicament a la velocitat de la llum.
Només d’aquesta manera podrem tenir un accés millor i més ràpid als materials d’arxiu i això ens permetrà narrar de manera més rigorosa les nostres històries, la nostra història.
