Vivim en l’època d’allò políticament correcte i els efectes pel que fa a la creació artística són letals: sèries i pel·lícules homogènies, fetes per no molestar ningú i acontentar tothom. L’espectador es mor d’avorriment i quan es presenta una cosa que no passa el filtre del que és políticament correcte, apareixen ipso facto els adalils de la nova inquisició, a demanar que es prohibeixi l’estrena del que els molesta, o que es retiri el contingut que no s’ajusta a la seva visió del món.
Per citar dos exemples recents, podem referir-nos a la sèrie El cuerpo en llamas de Netflix, basada en l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana, o a la pel·lícula Tardes de soledad d’Albert Serra, que es va estrenar en l’última edició del Festival de Sant Sebastià i va obtenir la Conxa d’Or.
En tots dos casos i per raons ben diverses s’ha intentat prohibir la seva estrena, però la veritat és que els motius no tenen importància. El que subjau és una voluntat de retallar l’art, la ficció o el documental, si aquests no compleixen les regles normatives del que avui dia es considera “el correcte”.
Si prohibim una sèrie de ficció —insisteixo, de ficció— basada en uns fets consignats en un procediment i sentència judicial, què fem amb els centenars de sèries basades en crims? ¿Les prohibim també? ¿Prohibim els pòdcast i documentals de true crime?
La veritat és que la ficció té uns límits, pel que fa a la llibertat d’expressió, molt més amplis que el documental, per exemple, que en principi s’ha de mostrar fidedigne a la realitat del que ha succeït. En la ficció, es canvien narratives, noms, personatges, situacions i localitzacions, precisament per apartar-se de la realitat dels fets, a l’ empara de la llibertat creativa i d’ expressió. Si atenguéssim els motius i peticions dels prohibicionistes, mai s’hauria estrenat, a la mateixa Netflix, la sèrie The Crown, ficció sobre la monarquia britànica.
Pel que fa al documental del director Albert Serra, van intentar prohibir la seva estrena fins i tot aquells que no l’havien vist. A un pot no agradar-li la tauromàquia, fins i tot li pot repugnar, i pot estar totalment a favor que es prohibeixin les corrides de toros, però precisament per això, potser tingui interès a veure retratat cinematogràficament aquest món. En el cas dels que ja han vist Tardes de soledad, es parla de reaccions absolutament contradictòries, d’horror davant la crueltat del retratat o d’admiració davant el que alguns qualifiquen d’art del bou. Ja de per si, això parla prou bé del documental, i ens reafirma que una cosa és l’obra cinematogràfica i una altra de ben diferent, el punt de vista, la ideologia i l’opinió.
El que pretén l’autor d’aquesta humil reflexió és deixar d’avorrir-se mortalment veient pel·lícules i sèries fetes sota el prisma d’allò políticament correcte. En canvi, espera que el tractin com a un adult, que sap distingir entre realitat i ficció, entre art i política, i poder tornar a gaudir de propostes arriscades, innovadores, que molestin, motivin, entretinguin i diverteixin, fins i tot que ens facin reflexionar mostrant una cosa que no ens agrada.
