Les productores audiovisuals, petites o grans, és indistint, sempre estem pendents del mercat, per necessitat o per oportunitat. Un mercat cada vegada més global i homogeni. Sí, això de la globalització ens ha deixat orfes del concepte “heterogeni”.
Quan parlem amb distribuïdores, plataformes, cadenes de televisió i productores, totes, ja siguin de Sud-amèrica, Europa central o darrerament fins i tot les anglosaxones, diuen que busquen true crime o celebrities: un producte que es pugui etiquetar de true crime encara que no sigui true del tot o tingui un crime discret, i celebrities com més celebrades millor. Després reciten amb gran solemnitat que així ho indiquen els algoritmes, les tendències i, finalment, la frase més demolidora: és el que volen els espectadors.
Primer fem unes rialles, després ho deixem a la categoria d’anècdota i més tard de moda efímera, però finalment arriba la reflexió més serena, lúcida i funesta: les històries han mort.
Pensàvem, i encara ho creiem, que nosaltres (les productores independents de documentals) explicàvem històries, que era la nostra principal raó de ser. Ja no és allò de fer un món millor a través dels nostres documentals, però sí que almenys buscàvem històries potents, autèntiques i universals que traslladessin als espectadors un missatge, uns valors i una reflexió crítica. I que amb aquestes històries tan locals com vulgueu podíem anar per tot el món si el discurs era a la fi universal.
Perquè les històries, si són contundents, poderoses i estan ben explicades, són atemporals i aterritorials: a quin any Hamlet perd els pares i l’enteniment o a quin territori està emplaçat Macondo al final no té importància.
Davant d’això podem continuar navegant a contracorrent (que en aquest sector ja estem musculats de tants anys remant), negar-nos a creure que l’espectador no vol històries i rebel·lar-nos contra els artificiosos algoritmes, perquè si no, l’altra opció, la resignació, segur que ens farà més pobres, i no parlo en un sentit econòmic.