Vaig conèixer l’Agustí al rodatge de La plaça del Diamant. Ell feia de figurinista i jo d’ajudant de producció. Vam congeniar de seguida. Em va mostrar algun dels seus curts i em van cridar l’atenció, sobretot un titulat Al Mayurka, un drama sobre la maternitat, amb tocs fantàstics i ambientat a la seva terra mallorquina.
Durant aquest temps em va ensenyar el guió i l’storyboard de Tras el cristal. Diversos productors ja li havien dit que no. A mi em va semblar un guió fascinant. No m’ho vaig pensar gaire, em vaig tirar a la piscina i vaig muntar una productora per fer aquesta pel·lícula.
La pel·lícula ja era difícil d’entrada, però al rodatge va passar de tot! Fins i tot vam haver de parar el rodatge perquè les subvencions no arribaven a temps. Al final vam rebre ajudes de l’ICAA i la Generalitat (llavors encara no existia l’ICEC). Va tirar endavant i vam recórrer més de 15 festivals internacionals, entre ells la Berlinale, on un espectador emprenyat va sortir del cine demanant pel director i quan el va tenir davant li va propinar un cop de puny. Ara ho recordo mig rient, però en el moment no ens va fer gens de gràcia. Ara Tras el cristal està considerada una pel·lícula de culte del cinema espanyol. Estic profundament agraïda a l’Agustí per haver-me confiat la seva òpera prima.
Més endavant li vaig produir la minisèrie Carta a Eva, sobre el viatge d’Eva Perón a Espanya. Va guanyar diversos premis internacionals: al Festival de Nova York, al Festival Internacional de Buenos Aires, al Festival d’Hamburg i al Festival de Montecarlo.
L’any passat vam tornar a treballar junts amb El ventre del mar, potser la seva obra més personal i íntima i que va tenir molt bona rebuda al Festival de Málaga.
Però no només teníem una relació laboral. L’Agustí era un gran amic, ens estimàvem. Aquests últims dies en què el seu dolor era irresistible, encara tenia ganes de parlar de projectes futurs. Em va comentar que li havia demanat a la seva doctora oncòloga si es podia reorganitzar el tractament de la quimioteràpia per anar a l’Aràbia Saudita a buscar localitzacions. La doctora es va limitar a respondre: “Una mica lluny, no?”. L’Agustí també parlava amb entusiasme de la seva última pel·lícula, Loli Tormenta, de la qual tenia pendent acabar la sonorització.
El cinema europeu ha perdut un dels seus grans directors. Ha estat un gran privilegi poder-lo acompanyar durant aquests anys i viure de prop el seu art, commovedor i extraordinari.
Bon viatge Agustí, sempre estaràs en els meus pensaments. T’estimo.
