Sé que us ha passat a moltes/s: ahir ens van dir que no a un projecte per la televisió. Va ser un cop fort, d’aquells que t’aixafen el nas. Avui som uns cadàvers vius i no ens salva la cita de Shakespeare “el nostre destí no és a les estrelles sinó en nosaltres mateixos”; voldríem demanar un desig a un estel.
El nostre dia a dia és fàcil de resumir en una frase: s’acaben unes produccions i n’aixequem de noves. I així, sempre: s’acaba/comença, s’acaba/comença, s’acaba/comença… Però la cadena de producció no és un engranatge perfecte, més aviat recorda aquella escena de Temps moderns de Charlot, amb la màquina que no para de grinyolar. A vegades s’encalla, altres va com una seda, però sabem que forma part del joc. Si només fos prémer el pern… on seria la gràcia?
Això sí, cada projecte és una aventura. Darrerament, hem pujat a una nau que creua l’espai sideral amb els últims supervivents d’un vell planeta anomenat Terra (un curt de ciència ficció) i hem ballat al ritme del pop illenc dels anys vuitanta (un documental). Curiós? El passat i el futur, sempre barrejats. S’acaba/comença…
Algú va dir que el futur no existeix i que el passat ja ha marxat. No ho tinc tan clar com Woody Allen, que deia: “M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida”, o com Confuci amb allò de: “Estudia el passat si vols pronosticar el futur”. Però el que sí que sé és que nosaltres sempre estem mirant endavant, tot i que a vegades sembli que ens quedem en pausa.
Som a la tardor, aquella època en què tot sembla tornar a començar després de l’estiu. Teníem un bon quadrimestre amb un projecte que finalment no ha tirat endavant. Però mentre escric aquestes línies, conviuen el tsunami de turistes i avions amb el ball tranquil de les branques d’una olivera que enguany no porta olives. I, tot i no tenir clar si anem cap endavant o cap enrere, la veritat és que sempre trobem un camí. Perquè al final, el secret està a seguir caminant, i en el nostre món, això vol dir començar una nova aventura, una vegada i una altra.
