Pertanyo a la generació que va créixer (i aprendre català), veient El Club Super3, escoltant El Pets i rient amb Plats bruts. No recordo a casa meva cap consigna per consumir cultura en català, senzillament eren molt populars i ens agradaven.
No és cap novetat que la lluita per l’ús del català als carrers, els patis o les xarxes està sent cada dia més complicada i la producció de cinema no és una excepció.
Comparteixo amb vosaltres algunes dades que he recollit de Comscore, l’ICAA, l’ICEC i el diari Ara. El 2023 a Espanya es van vendre un total de 76,7 milions d’entrades i les pel·lícules espanyoles van suposar una quota del 16,5%. A Catalunya es van vendre un total de 13,77 milions d’entrades i les pel·lícules en VO catalana no van arribar als 250.000 espectadors, la qual cosa representa una quota d’aproximadament l’1,8%.
I podríem dir que el 2023 ha estat un bon any, perquè si mirem l’informe del 2010- 2021 realitzat per l’ICEC, la mitjana de la quota de les produccions en VO està per sota de l’1,5%.
Els motius d’aquesta diferència tan gran i sostinguda poden ser diversos: falta de finançament, falta de suport i promoció per part dels mitjans catalans… Però penso que un dels motius més importants potser té a veure amb la producció i la diversitat de gèneres cinematogràfics.
No és cap novetat, i les dades ho corroboren, que hi ha gèneres més populars que d’altres. L’any passat, per exemple, 9 de les 10 pel·lícules espanyoles més taquilleres van ser comèdies familiars, i la desena, un thriller. He estat repassant les pel·lícules en VO catalana més destacades dels últims 10 anys i és molt difícil trobar exemples de comèdia, thriller, terror, acció, musicals, aventures o familiars.
La nostra producció es mou quasi exclusivament en diferents variants del drama adult, que és un gènere meravellós, que ens ha donat boníssimes pel·lícules que a més han estat reconegudes arreu del món en molts festivals. Tot i això, temo que, si no hi ha més diversitat de producció, serà molt complicat millorar l’1,5% de la quota de públic.
És cert que cada 10 o 15 anys passa un cometa, un drama meravellós que guanya el Goya o l’Os de Berlín i de sobte omple les sales de cinema fins a dalt. Però tots sabem també que una pluja abundant que cau cada 10 anys no és suficient per pal·liar una sequera ni per mantenir un conreu productiu i sostenible.
Potser és que el nostre sostrat no és apropiat pel conreu dels gèneres més populars o potser sí que ho és i hem de trobar la manera.
Si existeix el pop català a la música, la literatura o la ficció de TV, per què no hauria de poder existir també el cine pop català.
