Els darrers dies assistim a l’estrena en sales de dues pel·lícules amb denominació d’origen valenciana i que estan destinades a contribuir al gran any per al cinema que està sent aquest 2022. Es tracta a més de dos debuts en el llargmetratge, i tots dos dirigits per dones. Són El Agua, d’Elena López Riera, i Vasil, d’Avelina Prat. Dos exemples de cinema sòlid, contemporani, autoral, que s’inscriuen amb naturalitat en l’ecosistema del cinema europeu actual.
Les dues comparteixen a més un cert univers màgic. Vasil conta la història d’una amistat sobrevinguda entre un jubilat i un búlgar al qual el primer acull a casa seua. Com explica la mateixa Avelina, la pel·lícula adopta un to de conte encisador, sense voler evadir en cap moment els conflictes socials i burocràtics relacionats amb la immigració. Per la seua part, El Agua parteix de les llegendes i tradicions de la terra d’origen de la seua directora per a fer una radiografia del relat patriarcal ancestral, heretat de generació en generació i assentat en l’imaginari col·lectiu. Amb una visió tremendament autoral, marca un camí original i coherent amb els treballs anteriors de la directora.
No són les primeres; en els últims anys hem assistit a debuts prometedors que han irromput amb pas ferm en el que podríem denominar una cinematografia de segell valencià: les propostes de Chema García Ibarra (Espíritu Sagrado), d’Álex Montoya (Asamblea, Lucas), de la dupla formada per Rafa Molés i Pepe Andreu com a directors (Lobster Soup) i productors (La mort de Guillem), de les produccions d’Adán Aliaga, de Claudia Pinto (Las consecuencias), dels germans Polo (The Mystery of the Pink Flamingo), i alguns altres (que em disculpen les omissions). Però des del meu punt de vista, Avelina i Elena aconsegueixen enguany una fita, un punt d’inflexió que assenyala el camí a seguir en produccions futures. Un camí del qual, humilment, podem sentir-nos orgullosos com a sector. Enguany serà un gran any, també, per al cinema valencià.
