Fa un parell d’anys vaig associar-me a PROA. Em vau oferir escriure un article, però ho vaig declinar, assaltada per un sentit profund d’impostora. No em sentia capaç d’escriure en tant que productora, ja que tot just em començava a considerar com a tal. Ara aprofito aquesta oportunitat com una teràpia, escrivint precisament sobre el dilema entre considerar-se directora, guionista o productora quan exerceixes diverses funcions.
Quan vaig començar a escriure i dirigir, em vaig convertir en productora sense voler-ho, després d’intentar trobar altres productors pel camí. Els primers contactes amb la indústria em van portar a negar als títols de crèdit el reconeixement a la meva feina com a productora: fer documentals on tu fas moltes funcions no podia ser més que una vergonya. I així em vaig trobar passant del documental a la ficció, amagant-me sempre rere el nom d’altres. I així fins al moment, unes quantes pel·lícules després, en què em vaig voler reivindicar també com a productora i vaig posar finalment el meu nom com a tal en els títols de crèdit.
Amb el temps he comprovat que la indústria té una part molt hipòcrita: mentre hi ha programes prestigiosos que t’invaliden per formar-ne part si ets directora i productora, cada cop he vist més companys directors i directores prenent les regnes de producció dels seus projectes, cansats de males experiències prèvies. I alguns, a qui jo considerava productors purs, passar-se a provar la direcció, perquè sempre havien desitjat fer-ho.
Suposo que certa maduresa m’ha ajudat a sortir de l’armari i afirmar ja sense vergonya que soc guionista, directora i productora. Crec que gran part de la indústria encara no té prou assumit i naturalitzat el fet que es pugui ser creatiu també en el repartiment dels càrrecs. Som i hem de ser una indústria creativa, en tots els sentits!
