Vaig tenir la sort de compartir moltes estones amb en Carlos Ruiz Zafón. Era a principis dels anys 80 i estudiàvem Ciències de la Informació a la UAB. Llavors, ja apuntava maneres del gran escriptor que esdevindria alguns anys més tard.
Va ser ell qui, en el seu ric i enigmàtic univers literari, va inventar aquell fantàstic Cementiri dels Llibres Oblidats, que situava a Barcelona. Recordo això perquè crec que no m’equivocaria si digués que gairebé totes les productores tenim, en algun racó, una caixa de dossiers que no han anat enlloc i que podríem etiquetar-la, emulant modestament l’amic Ruiz Zafón, com la Caixa dels Dossiers Oblidats. Ja fossin pel·lícules de ficció, documentals, sèries, formats televisius o híbrids de tota mena, tots els projectes van ser això, projectes, i van tenir el seu dossier impecable. Ara, en l’època digital, molts no arriben al paper, semblen més efímers, però igualment així, tots han suposat molts esforços realitzats amb l’esperança que algun dia veiessin la llum. I, al final, no l’han vist i s’han quedat a la caixa, oblidats.
Els projectes eren bons, oi? Doncs per què no van tirar endavant? Segurament darrere del “fracàs” de cada un d’ells hi havia un motiu, racional o casual. No interessava el tema, el director no havia rebut cap guardó, la guionista tenia poca experiència, el productor es va equivocar de camí, la porta on es va trucar no era la correcta, no es tenien els contactes adients, es va presentar en un mal moment, el comprador se’n va desdir, no hi havia un talent associat prou potent o, un clàssic, va coincidir amb altres projectes molt similars…
Us proposo un exercici. Amb l’excusa de posar ordre, agafeu la caixa, rellegiu els projectes i intenteu recordar les moltes hores invertides a crear-los i dissenyar-los. Ara que teniu la perspectiva del temps, penseu per què creieu que van fallar. Després torneu a guardar la caixa… o la llenceu definitivament, amb tots els dossiers dins.
