Deia Godard en una entrevista del 2020 que pensava que la guerra de l’Iraq es devia al fet que els americans havien volgut recórrer als orígens de l’escriptura. Deia que no creia en l’alfabet, que els bons escriptors van més enllà de l’idioma, ja que d’idiomes n’hi ha molts.
La pintura fa servir diferents tècniques i el resultat final és l’obra. I al cinema? Al cinema l’idioma sí que importa. Perquè triar entre fer ficció o documental hauria de ser només una manera de triar entre fer una cosa d’una forma o d’una altra. Però sabem molt bé el que costa comercialitzar una pel·lícula de no-ficció.
I això que les coses estan canviant. Una nova generació de cineastes espanyoles ens proposa recentment treballs on no només la temàtica és pròxima a les vivències de les directores, sinó que, també a la pantalla, el treball el realitzen no-actors/actrius. Això és fantàstic, però són pel·lícules de ficció, i des del balcó de les cineastes que estimem el documental i vivim d’això, em pregunto què ha de passar perquè una paraula, “documental”, no ho canviï tot.
Anem fent passets i els festivals estan obrint portes a aquest idioma nostre de la no-ficció. All the Beauty and the Boodshed, documental de Laura Poitras, ha guanyat recentment el Lleó d’Or al Festival de Venècia, i segons deia la seva directora, ja era un triomf mostrar un documental en competició en un festival com Venècia, així que guanyar era una cosa que no s’imaginava. El documental d’Isabel Coixet, El sostre groc, malgrat estar fora de competició al Festival de Sant Sebastià, ha tornat amb premi i menció. I en aquest mateix festival, dos anys seguits s’ha lliurat una Concha de Plata a no-actors.
Però no només fem pel·lícules per als festivals; els documentals també volem arribar a les sales i que els distribuïdors i els exhibidors no es deprimeixin en veure la paraula “documental”. Al cap i a la fi, és només una paraula, una per la qual segur que no hi haurà guerra, perquè ningú se la vol apropiar.
