Començo l’article compartint una anècdota de fa uns anys, quan buscàvem finançament privat per poder tirar endavant el projecte Pipeline i escalar.
Tinc un pitch perfecte? El missatge és clar? 20 pàgines són moltes? Quin ordre ha de seguir el meu discurs? I així fins a l’infinit i més enllà…
No som els únics que diàriament pateixen el brot de desorientació i inseguretat amb l’esperança que la pròxima reunió amb l’inversor citat sigui la definitiva que ens guiï cap a la llum.
Finalment, tenim uns pretendents entusiasmats. Hem intercanviat diversos emails, ens envien un feedback prometedor i entusiasta, parlem de números i presenteixo que estic vivint un deja vu on l’inversor ens acomiada amb un “torneu quan sigueu més grans”.
Llavors no puc evitar preguntar on està el problema. Repasso la llista de feedbacks i em crida l’atenció que no inclou inversors nacionals. Tampoc hi ha rastre de finançaments públics nacionals. I em pregunto: per què hem de recórrer a inversors estrangers?
El principal repte d’un estudi indie de videojocs és el finançament. Partint de la premissa que el nostre projecte és viable, comptem amb l’equip adequat i alhora rendible, la primera prova consisteix a identificar diferents fonts de finançament idònies, i la llista no és extensa. La cosa es complica encara més si donem per fet que aquestes no són amigables ni eficaces, ja que requereixen una enorme dedicació de recursos.
Parlant estrictament d’una línia de finançament dedicada en exclusiva als estudis de videojocs, actualment les alternatives d’origen públic són limitades i les privades, inexistents. Escassegen els interlocutors proactius amb una visió i estratègia a mig-llarg termini capaços de construir un ecosistema fort i global. Per això és fonamental que les entitats públiques es facin expertes en un sector que fa molt va deixar de ser un nínxol, que genera milers de llocs de treball, és un focus d’atracció d’inversions estrangeres milionàries i contribueix al posicionament del país com a hub econòmic d’alt valor afegit.
Una vegada impregnades del sector, les institucions públiques han de convertir-se en un actiu defensor del mateix i fer pedagogia amb els potencials inversors privats, als quals els manca informació, però no les ganes de convertir-se en el padrí del pròxim unicorn.
Eventualment veurem un estudi de videojocs nacional dins de la llista d’unicorns o anunciant la seva sortida a la borsa. És qüestió de temps. El gran desafiament és qui serà el valent o visionari que aposti per les desenvolupadores de videojocs nacionals.
