Mater horribilis és el títol d’una idea de documental que vaig tenir amb l’objectiu de compartir la culpabilitat maternal. El sentiment que vaig descobrir des del moment que vaig passar de ser una simple mortal a ser una mare aclaparada per la meva nova (i també increïble) condició.
Aquesta emoció tan punxant no només se’m generava per tots els inputs que m’arribaven del meu entorn més proper i que em feien qüestionar constantment si podia arribar a ser la mare que la meva filla es mereixia. L’angoixa se m’encenia al pit, també, quan pensava en el meu futur professional. ¿Podré avançar professionalment ara que sóc mare? ¿Podré seguir el ritme que el món audiovisual m’exigeix? ¿Podré anar als rodatges, als festivals, als mercats?
El règim intern de la nostra cooperativa m’ha permès gaudir de llargues baixes maternals i de reincorporacions pausades amb ajudes salarials. Així que, almenys, he pogut fer retorns a la professió on se m’ha respectat la meva opció de criança. Però, sobre els dubtes que abans plantejava, la resposta, per mi, és clara: no. Almenys fins a dia d’avui, amb dos fills de dos i quatre anys, no he pogut tornar al ritme frenètic que surfejava abans. Perquè ja ho sabeu, al món on som, o puges a l’onada o et quedes a la riba mirant, frustrada, com els altres es converteixen en reis del mar.
Encara estic intentant descobrir si això és bo o dolent. Potser no cal viure en un frenesí constant per arribar on sempre has somiat, o potser sí. El què sé segur és que, de ganes de tornar-me a enfundar el neoprè, no me’n falten. Quan sóc a l’oceà, bona part de la culpabilitat es queda a terra ferma.
