Ja fa tres setmanes que vaig tornar del festival de Donosti. Aquest any he tingut l’oportunitat d’estar-hi gairebé una setmana. Ha estat una molt bona experiència i un bon marc per reflexionar i projectar el que seran els propers anys d’Antivaho Cinematográfico. Trobades amb possibles coproductores, xerrades sobre finançament i coproduccions internacionals, retrobaments amb companyes i conèixer-ne de noves entre pintxos, txakolís… i bones pel·lícules.
En aquests contextos, més enllà del business, és important dedicar un temps a veure cinema. Reconnectar amb allò que li dona sentit al que fem: el moment màgic d’intimitat compartida que només es pot viure a la sala. Jo vaig tenir la sort d’assistir a l’estrena de Tardes de soledad, una obra mestra que em va commoure profundament i que, celebrem-ho, va rebre la Concha de Oro. Després del Festival, en un dinar familiar, va sorgir la clàssica pregunta: “Però és una pel·lícula o un documental?”, i la clàssica resposta: “És una pel·lícula; una pel·lícula documental”. Aprofitem aquest premi per seguir fent pedagogia en aquesta línia! Observar la realitat des d’un sentit estètic, utilitzant la narrativa i dramatúrgies pròpiament cinematogràfiques pot ser un espectacle digne de compartir cartellera amb la última de Bayona. Sí, es pot.
Això sí, l’activitat top d’aquest Festival ha estat la trobada que va organitzar Prodocs amb el suport de l’ICAA. Productores, televisions i plataformes, creadores, institucions i festivals, en un ambient gens protocol·lari, ens vam asseure en rotllanes i vam compartir els nostres punts de vista sense cap mena de desnivell entre nosaltres. Un diàleg ric i honest en què, per posar només un exemple, el director de l’Àrea Audiovisual de l’ICEC, una membre de l’associació de directores Acción, alguns productors, la directora del Sense Ficció i la cap de documentals de TVE van intercanviar perspectives sobre necessitats i mancances en la qüestió de les ajudes al desenvolupament.
Aquestes experiències són importants perquè realment poden ser útils i vinculants, no mers formalismes estèrils. També perquè ens fan sentir que, malgrat les diferències, òbvies, evidents i sanes, totes treballem en la mateixa direcció i remem al mateix vaixell. No estem tan allunyades les unes de les altres. I ara, després de Donosti, una mica menys. Seguim!
