Aquesta última temporada, em qüestiono molt a mi mateixa sobre per què em dedico a la producció de cinema independent. Aquests últims mesos -per no dir anys- la barbaritat de treball i exigència és tan aclaparadora que és difícil no preguntar-m’ho en profunditat. Per què vaig triar aquesta professió, per què no puc imaginar-me deixant-la anar.
I la conclusió personal a la qual estic arribant és que crec que el que em manté en aquesta incommensurable, infinita i titànica tasca de fer cinema independent és que continua sent un bastió des del qual explicar històries noves i buscar un sentit diferent o propi. Amb un llenguatge tan poderós i amb tant d’abast com ho és una pel·lícula. Unes vegades surt millor que unes altres -mai surt com la pensem i somiem-, però tenim la increïble possibilitat d’intentar-ho. Tenim veu en un moment de reescriptura i cerca de referents. Som canal d’expressió de noves formes i sentits.
Així em sento aquests dies previs al Festival de Sant Sebastià, renovant la il·lusió i la màgia com si fos el primer dia. Recordant que aquestes històries que expliquem construeixen imaginaris del món en el qual vivim, que el cinema deixa empremta en les maneres de pensar. Per definició, les nostres pel·lícules són foto i document d’una societat en un moment donat.
Em trobo desitjant que no perdem aquest dret d’accés a la diversitat de continguts, que com a productors que som, puguem exercir la producció amb la major responsabilitat i eines possible. Que no perdem aquesta cerca d’identitat en la producció i que els algorismes no ens treguin més terreny. Que per a això necessitem finançament i que cada vegada és més difícil.
Confio que puguem continuar produint continguts independents que ens permetin aportar el nostre granet de sorra per construir un món més plural i divers.
