L’èxit als Òscar de la pel·lícula Tot a la vegada a tot arreu ha acabat de convertir el títol del film en una d’aquestes expressions que faran fortuna per explicar la nova època a què s’enfronta la comunicació audiovisual.
Les principals operadores de televisió estan buscant amb delit les audiències. Quines? Totes. Les que un dia van ser seves i només consumeixen (anant bé) informatius i directes, i les que mai han sigut seves, perquè ja han nascut i viscut a les xarxes. Perquè hi trobin què? Que ho trobin tot, tant allò que s’ha emès pel lineal com aquells continguts realitzats específicament per a cada xarxa, amb els seus targets, el seu engagement i els seus influencers particulars.
I no només les televisions: institucions públiques i empreses privades estan aprenent a veure’s al mirall de les xarxes, un aiguabarreig compulsiu en què els seus adorats valors diferencials de marca apareixen sense cortines de transició darrere un missatge il·lustrat amb uns moviments de perreo.
Aquest “tot a la vegada i a tot arreu” està definint el tipus d’encàrrec que les productores estem començant a rebre. Però fer un contingut per xarxes és diferent: la retenció és baixíssima perquè la paciència de l’usuari és nul·la. I a les xarxes compta un algoritme que no controlem i que, a tot estirar, només permet dopar els continguts amb una mica de pagament.
Les xarxes són difícils d’atrapar. Què és el què hi compta? L’hora en què es penja el contingut? La durada? Sí, però sobretot, és el contingut, que en qüestió de tres segons l’espectador ja sàpiga de què va, s’hi quedi tres segons més i així fins al final. I això ja no és fer televisió, és fer física quàntica.
