Tot canvia permanentment. Sembla que la vida és així, un procés constant d’adaptació a les pertorbacions, això que anomenem resiliència. Els ecosistemes naturals ho tenen molt assajat; han tardat milions d’anys a construir un delicat i complex sistema d’equilibris que van afavorir algunes espècies i van eliminar-ne unes altres. La vida és brutal. En la naturalesa no hi ha ètica, sol caos i adaptació.
Ens sent així, intentant encaixar en un ecosistema audiovisual que canvia molt més que la nostra capacitat d’adaptació, un sistema que afavoreix els forts i no sempre els imprescindibles.
Quan les espècies es redueixen, quan la seua especificitat és major, les possibilitats de generar organismes febles i malalts creixen. El mestissatge, la hibridació i la mescla són necessaris per al manteniment de la vida i, precisament, per a sostenir la capacitat de ser resilients.
La convivència entre diferents és el germen d’una societat nova, és la revolució sempre pendent. Aqueixa és la vertadera cultura: entendre, des de l’ètica, que la diversitat és l’única manera que tenim per a construir futurs, per a imaginar-los, per a rodar-los.
Limitar-nos a un sol model supremacista que elimine algun dels elements imprescindibles per a equilibrar el sistema, ens diu la ciència, només porta al desastre o a un nou món on potser no cabem tots.
L’ésser humà ha après a ser cooperatiu, a ser solidari, a transgredir la seua animalitat, perquè, en posar-nos en la posició de l’altre, ens entenem millor a nosaltres mateixos.
Un cinema únic, d’estil únic, de finestra única, de propostes úniques, de pensaments únics, és el principi de l’extinció d’una forma d’expressió artística i intel·lectual que ha sigut capaç de construir idees, reflexions i emocions des de la diversitat i la independència. Com a cineastes estem obligats a indagar en una idea de futur que transcendisca dels mes forts als més oportuns.
