Crec que la no ficció està cansada i es mereix unes vacances. Li exigim massa. Fa poc discutíem un documental sobre una comunitat d’Alcohòlics Anònims i algú preguntava si el seu director havia estat alcohòlic i que, si no, com es validava la seva mirada sobre el tema.
Se’ns ha anat de les mans. Tot va començar amb la bona intenció d’intentar donar la volta a la tendència, històrica, que les pel·lícules que narraven la història de tot el planeta fossin explicades sempre per Occident i, així, vam començar a buscar la mirada de dins de la comunitat, cosa que em sembla imprescindible i que ha de continuar existint, sense ser excloent, però que per descomptat és necessari. Però ja no és que per rodar un documental a Honolulu hagis de tenir un director/a d’Honolulu, és que per fer un documental sobre Alcohòlics Anònims, és millor que el teu director/a sigui ex alcohòlic?
Jo pensava que això només passava amb temes de gènere, que a les dones se’ns suposava un trauma quan volíem tractar uns certs assumptes i per això decidíem fer un documental. Quan tenia vint-i-tants anys, un executiu d’una televisió estrangera, després de veure el meu primer documental, que era sobre la menopausa, va exposar per email com es notava en la meva pel·lícula el que havia d’haver patit jo en la meva menopausa per voler fer-la i retratar tan bé aquest període de la dona. Al·lucino que setze anys després, aquesta apreciació, que em va deixar impactada, pugui semblar pertinent o almenys tendència.
Sento que estem perdent (encara més) l’empatia com a societat i la curiositat cap a l’altre, obstaculitzant que la gent de fora s’acosti cap a un tema o cap a un poble que no sigui el seu. El nosaltres, el vosaltres, la comunitat és una cosa que em preocupa, perquè és des d’aquí que es divideix aquest món. El políticament correcte ens està passant factura. I a més falta coherència, en aquesta “responsabilitat”; què passa amb el true crime? No fem una pel·lícula a l’Índia sense un director/a indi/a però, si us plau, explica amb tots els pèls i senyals aquest crim o delicte. I em permetré dir-ho, que si no rebento: no seria lògic llavors que els directors/es que decideixen fer un documental sobre assassins/es siguin ex assassins/es, perquè la seva mirada respecte al crim sigui “vàlida”?
Crec que aquesta tendència que cadascú parli d’allò seu no canviarà, sinó que anirà en auge, perquè parlar del que és nostre requereix, gairebé sempre, menys pressupost, i ja sabem que el finançament no sobra en la no ficció; potser és per això que no marxa de vacances.
