L’avió aterra amb 15 minuts de retard i són al voltant de les 9.35 del matí quan arribem al vestíbul de l’aeroport de Ginebra. Allà es troba l’agència del shuttle que ens ha de dur a Annecy. Que ens ha de dur a la premier de L’Olívia i el terratrèmol invisible un dilluns a les 10.30 del matí. Correcte. Menys d’una hora perquè comenci el show. Aconseguim que els del shuttle entenguin la nostra pressa i ens escampen per diverses vans.
Jo no vaig amb ningú de l’equip però sí amb la Marta Alonso. Quina millor companyia per a quan vas amb el temps just i necessites algú que no t’hi faci pensar gaire. Arribem. Justos però arribem. Però abans d’entrar a l’espectacular sala del Bonlieu, un últim obstacle: deixar les maletes en una consigna electrònica inintel·ligible.
Entrem quan la Irene, la directora, tot just ha sortit a l’escenari. Ho hem aconseguit! Així que ara toca gaudir de la pel·li. O potser patir. Analitzar cada sospir i cada rialla, sentir com la sala rep allò que vam començar a construir en el mateix Annecy però del 2017.
La pel·li acaba i surten els títols de crèdit, que són llargs com un dia sense pa. Però, avui, passen volant! Ja que els espectadors decideixen aplaudir durant els 5 minuts que queden de film. I uns altres tants quan els llums ja s’han encès. I aquests aplaudiments ens acompanyaran tota la setmana. En cada cervesa a el Café des Arts, en cada capbussada al llac i en cada reunió del MIFA on consolidar noves aventures. L’aplaudiment ens va donar la pista que potser hi havia premi dissabte nit. Tant és així que un servidor, qui havia de tornar divendres nit, va decidir quedar-se fins diumenge.
Arribem a l’entrega de premis més relaxats, sabent-nos guanyadors i amb ganes de celebrar. Amb temps per pensar en com hem arribat fins aquí. I recordant totes les institucions, televisions i organismes que ens han ajudat. Però sent conscient que, sense l’ICEC i el seu suport amb els ajuts a desenvolupament, producció i difusió, mai hauríem aconseguit fer la primera pel·lícula catalana d’stop motion que sí, senyors i senyores, s’ha endut un premi al festival d’animació més important del món. Llarga vida a l’ICEC i llarga vida a l’animació en català.
