Fem les coses diferents si no volem cometre els mateixos errors.
En la travessa cap a un panorama cinematogràfic més just, divers i equitatiu, és crucial replantejar les vies tradicionals de finançament.
La resolució de l’última convocatòria de l’ICAA ha obert un debat sobre les ajudes públiques i els desafiaments que l’acció positiva, tot i que necessària, està generant en el panorama cinematogràfic actual. És innegable que estem transitant un camí nou que requereix adaptació constant.
L’escassetat de recursos i el sistema actual de punts comporten la trista realitat que projectes sòlidament concebuts es queden sense el suport necessari, generant un impacte no només en els equips involucrats, sinó també en el teixit empresarial.
És hora de repensar aquest model de finançament? Podria la deducció fiscal ser el nou camí cap a una indústria més justa, diversa i pròspera? El moment actual és propici per maximitzar la seva eficàcia. Proposo tres enfocaments concrets:
En primer lloc, és essencial un canvi en la presentació financera en sol·licitar fons a l’ICAA. Aquest canvi hauria de prioritzar la maximització dels incentius fiscals. D’aquesta manera, la sol·licitud a l’ICAA seria complementària i se sumaria per completar la intensitat necessària, fomentant una sinergia més beneficiosa per als projectes.
En el cas que fos viable proposar un escenari somiat, la nostra petició seria agregar només un “1” en l’art. 39.3 de la Llei d’Impostos de Societats, perquè l’excepció del 36.2 s’apliqui també al 36.1.
Però entenent que aquesta modificació pot no ser immediata, proposem un pas intermedi i és que es computin, per al càlcul de la intensitat màxima, els fons percebuts pel productor, net dels rendiments pagats a inversors i de les comissions d’intermediació.
En segon lloc, proposo obrir una nova via que atorgui una deducció fiscal del 40% per a aquells projectes que renunciïn a sol·licitar ICAA i que al seu torn es computi per al càlcul de la intensitat màxima l’import rebut pels productors, com comentem en el paràgraf anterior. Aquesta mesura no només promourà la independència en el finançament, sinó que també servirà com un incentiu substancial per a aquells que triïn seguir aquest camí.
En tercer lloc, crear facilitats per als gèneres cinematogràfics més difícils de finançar en les televisions, però que compten amb un incontestable valor industrial i recorregut internacional. És el cas, per exemple, del terror, en el qual proposo augmentar la intensitat al 70%; en els últims quatre procediments d’ajudes generals de l’ICAA només van tirar endavant com a beneficiaris dos projectes d’aquest gènere. O l’animació, per a la qual proposo disminuir la intensitat del 75 al 70 a canvi d’eliminar el topall pressupostari que existeix actualment de 2,5 M€.
Estem en un moment crucial per redefinir el futur del cinema espanyol. La innovació en el finançament cinematogràfic no sols és necessària, sinó que representa el camí cap a una indústria més inclusiva, creativa i pròspera per a tots els involucrats, impulsant i no excloent el talent excepcional present al nostre país.
