Sabeu quants cops em van mencionar o explicar alguna cosa sobre l’animació a la universitat? Cap ni una.
Ni una sola referència en els quatre anys de Comunicació Audiovisual ni en els posteriors postgraus i màsters relacionats amb el cinema. Soc millennial, per cert, la generació del canvi digital que va créixer amb fenòmens com Detectiu Conan, Doraemon, Los Simpson i altres més propers com Les tres bessones o Rovelló.
La casualitat va fer creuar-me amb la producció d’un projecte d’animació i va ser quan em vaig adonar que allò també era una manera d’explicar històries, una tècnica més per emocionar el públic. També vaig ser conscient que la forma de finançar, desenvolupar i produir animació tenia les seves diferències i unicitats. I sempre em venia la mateixa pregunta: per què mai em van parlar de l’animació?
Ara estic agraït al màster de PROA i altres universitats i escoles on participo donant classes de producció d’animació, intentant traslladar la meva motivació i amor per aquesta tècnica i on espero que molts talents emergents l’agafin i l’estimin per explicar les seves històries. Amb la primera lliçó sempre m’ajuda en Guillermo del Toro: “L’animació no és un maleït gènere. L’animació és cinema!”. Visca l’animació!
