Penjo el telèfon amb els nostres advocats per demandar judicialment a un agent de vendes amb pràctiques fraudulentes. Tinc sort de tenir uns bons distribuïdors que em donen suport. Parlo amb els coproductors per informar de la situació. Li tenen por: Intenteu arribar a una situació diplomàtica, diuen. Entenc la por perquè jo també m’he sentit insegur, desistit, sense un referent, culpabilitzant-me per haver fet tractes amb un personatge com aquest. I el risc empresarial és alt.
Al cap d’una estona decideixo escriure a una companya per explicar-li. Em truca i comença a parlar… Mare de Déu, la d’embolics que ha tingut! El que m’explica deixa la meva experiència en una ximpleria. Li pregunto: Però aleshores com pot ser que encara hi hagi gent que vulgui treballar amb ell? A Madrid, ja ningú, t’ho asseguro, em diu. Respiro per haver compartit el patiment.
Truco a una altra persona responsable de compres d’una plataforma i em diu que mai compraria res venint d’aquesta persona. No soc l’únic, veig. Recordo a un altre company que també hi té tracte. Ens truquem i compartim l’experiència. Li dic: No creus que hauríem de crear una base de dades o un codi de bones pràctiques o unes trobades perquè no ens passi el mateix en el futur? Em dona la raó. És necessari més enllà de trobar-nos en un mercat i deixar caure un comentari.
Les desavinences són habituals en els negocis, i més en aquest on el factor humà és tan present. Hi pot haver dues interpretacions del mateix fet, especialment perquè som subjectius i la passió o l’ego ens mou; però després hi ha comportaments delictius. En petit comitè i un cop ha passat, ens ho expliquem: Ostres, aquest paio ha fet això. I aquesta ha fet això altre. I reprimim un somriure nerviós. Però també crec que potser es podria fer quelcom perquè si una companya o un company veu que algú de nosaltres ha fet tractes en el passat amb algú, no tingui vergonya de trucar i, fugint de competències malenteses, digui: Hola, em podries aconsellar? T’ho agrairia. La unió de tots ens fa més forts.
