L’article que tot just arrenca s’escriu en el marc d’una associació de productors. Ens agrada generar, fer, construir del no-res. Però, alhora, frisem perquè algú vegi les nostres obres. I no tenim aquest afany només pel component econòmic, sinó per la necessitat que algú vegi allò que hem creat. Que el soroll d’aquell arbre que cau al mig d’un bosc l’escolti algú.
És per això que igual d’important és la nostra feina com la de les que lluiten per (també produir) nous espectadors. A Catalunya en tenim una bona representació d’entitats com A Bao A Qu, que porta 20 anys fent pedagogia del cinema a les escoles, o Drac Màgic, cooperativa dedicada a l’estudi i la divulgació de la cultura audiovisual.
Però avui em vull fixar en les Modiband. Una gent que des del 2003 no han deixat de difondre el setè art a través del Cinema a la fresca de Montjuïc, d’El Meu Primer Festival, de cicles infantils com Petits Cinèfils o Verdi Kids, de la distribució de títols per als més petits amb Rita&Luca o, fins i tot, a través de la programació de cine-concerts amb pel·lícules de Buster Keaton, Charles Chaplin o Harold Lloyd.
I tot això s’ha fet gràcies a l’equiparro que hi ha al darrera i a les dues jefazas que el lideren. Em refereixo a la Nathalie Modigliani i a la Mireia Manén, amb les quals he tingut la sort de coincidir (i brindar) en un munt d’Annecys, algun Cartoon Movie i en la majoria de Primers Festivals.
Avui, per desgràcia, m’he d’acomiadar d’una d’elles, ja que la Mireia ens ha deixat. Però, per fortuna, romandrà el projecte que el 2003 va decidir iniciar del bracet de la seva millor amiga, Nathalie.
Et trobarem a faltar, Mireia. Però la Nathalie, servidor i molts amics i amigues que de ben segur estan llegint aquest text brindarem per tu a cada Annecy, a cada Cartoon Movie i, com no, a cada El Meu Primer Festival que estan per arribar.
