De quin color és el mar? Blau, blau cel, verd, turquesa, vermell de sang, transparent, brut, negra nit, pla com una bassa d’oli, arrissat… Aquests dies el mar té un nou color: el color Villaronga.
Agustí Villaronga (Palma, 1953 – Barcelona, 2023).
No és fàcil deixar-lo partir. A la meva admiració com a mestre i cineasta s’afegeix la meva amistat. Ens coneguérem prest, teníem 20 anys. Al rodatge d’un curtmetratge seu, Al Mayurka, vaig veure per primer cop l’engranatge i les formes professionals d’una pel·lícula. Amb el temps hem pogut somniar desperts, junts, amb El ventre del mar. No és fàcil veure aquests dies el cartell de Loli Tormenta, perquè davall el títol hi diu “una pel·lícula d’Agustí Villaronga”.
Li vaig sentir dir “de vegades faig pel·lícules”, i és que no ha sigut fàcil fer l’ofici que triàrem. Dos cops l’he vist tirar la tovallola i dos cops l’ha recollida perquè no volia, ni podia, deixar el cinema. Va passar de ser el rar a lluitar pels rars. Li agradava que la indústria l’apreciés, però només ell sabia què deixava pel camí.
Vull aquí mirar i admirar el bell cinema de Villaronga i recordar que la professió és difícil, però no tenim dret a abandonar-la. El nostre contracte és indissoluble. No s’acaba mai.
Deu ser per això que ell ja ha partit, però aviat estrenem una pel·lícula seva.
El mar de Villaronga és el lloc volgut; quan vivia a Palma era davant del mar. Li agradava bussejar i deixar-se dur per la música callada que s’escolta davall el mar. El Mar inaugurà la trilogia que, volguda o sense voler, ha acabat fent, amb Pa negre i Incerta glòria. Blai Bonet, Emili Teixidor, Joan Sales…
Ens ha deixat, massa prest, un cineasta únic. Se’n va amb les mans plenes de projectes i sé que a hores d’ara li ha aclucat l’ull a la Rodoreda i estan embastant La mort i la primavera. Bon rodatge, Agustí!
